La verdad nunca es tan cierta como la mentira

Se me ocurre estar a favor porque la verdad nunca es tan cierta como la mentira. Y demasiadas veces, para aspirar a la verdad, necesitamos ejercitarnos en una jungla de falsedades y de errores. Mientras la verdad es el conocimiento, la mentira es la herramienta que nos permite llegar a conocer algo. Vivimos instalados en verdades de supermercado y sólo la mentira consigue llevarnos al apasionante mundo de la duda, ese territorio de la razón donde aprendemos a medir nuestros límites y donde el poder y la rebelión se ven desnudos e iguales.
Joan Barril, Las mentiras (a favor), Babelia, El País, 19/05/1992

Comentaris

Gao ha dit…
Estic d'acord amb aquest text i em sembla que té ráo, com diu que la veritat mai no és tan certa com la mentida.Tot i que sovint fan servir mentides per encobrir la veritat perquè axí serà més persuasius i permetre que altres persones convèncer. Ja sabem que la veritat és allò que coneixem com a veritable i segur, és a dir que no admet la mentida. Però si diu la vertat directament la gent sempre anar al contrari. Per això, em sembla que la mentida sempre és més convicent que la veritat.
12 d’octubre del 2009, a les 17:28
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

Gonçal, un cafè sisplau

Imatge
Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso , tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., c
Més informació

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"

Imatge
En la última escena de la película La lengua de las mariposas , basada en el relato del mismo nombre de Manuel Rivas , un niño pugna con sus padres y otros vecinos en la búsqueda de insultos cada vez más contundentes contra el maestro, un republicano que en el filme encarna Fernando Fernán-Gómez. Al muchacho no le llegan los insultos que busca; el maestro al que ahora insultan y apedrean fue quien le enseñó a leer. Luego estalló la guerra y la población se hizo del lado nacional y persiguió al maestro por rojo. Entonces la vecindad le gritaba rojo, cabrón, mientras los sublevados lo cargaban en los furgones terribles. Entonces el niño encontró en su memoria dos palabras que gritó con todas sus fuerzas: -¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!! Él no había aprendido insultos... En realidad tilonorrinco es un bicho raro que habita en Australia y espiditrompa es la lengua de las mariposas... Palabras del maestro. Los insultos tienen su origen en el desdén o en el odio; como dice el filó
Més informació