Racisme, diferència i individualitat


Ser únic no vol dir ser diferent. Ser únic és voler ser tractat igual que els altres, que volen ser reconeguts per la seva individualitat. Ser diferent, en canvi, és per tant allò que els individus no voldrien ser, perquè ser diferent significa ser tractat de forma especial, ocupar un altre lloc, separat de l´espai que sovint ocupen els individus, exclòs del que els que s´identifiquen com a únics gaudeixen. Ser diferent, a més, implica formar part d´un col•lectiu, on els que en formen part són indistingibles uns dels altres perquè formen part d´un tot indiferenciat.
Al diferent només se li permet traspassar les fronteres de la seva diferència quan destaca en alguna de les qualitats que els individus considerin dignes de ser admirades. L´excepcionalitat és per tant el salconduit que necessita el diferent per ser acollit en el si del país de la individualitat. Aleshores sí, és reconegut com un ser únic.
El racisme neix i es perpetua en les relacions especials que mantenen els únics i els diferents. La qüestió és que ningú vol ser tractat com a diferent. Els grups a si mateixos tampoc acostumen a autoaplicar-se el qualificatiu de diferents. Són un tot únic, amb membres discernibles. Són els altres, els que no són iguals a ells, els que són diferents, els que formen part de grups homogenis, uniformes i alhora diferents.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

Gonçal, un cafè sisplau

Imatge
Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso , tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., c
Més informació

Què és el conatus de Spinoza?

Imatge
CONATUS (1) Spinoza concluye así el Prefacio de la tercera parte de la Ética : “Trataré, pues, de la naturaleza y las fuerzas de los afectos y del poder de la mente sobre ellos con el mismo método con que he tratado anteriormente de Dios y de la mente, y consideraré las acciones humanas y los apetitos como si se tratara de líneas, planos o cuerpos”. Esta declaración marca el giro hacia el proyecto de comprender los afectos o pasiones como partes necesarias de la naturaleza y explicarlos por sus efectos en lugar de juzgarlos con prejuicios morales o teológicos. En este marco teórico, la idea de “conatus”, el esfuerzo de perseverar en el propio ser (E3p6), esto es, el deseo que sigue al orden de la naturaleza, se convertirá en la piedra angular de la teoría de los afectos de Spinoza . ¿Cómo funciona el concepto 'conatus' en la Ética ? El 'conatus' no es algo peculiar del ser humano, ni siquiera de los seres animados; no es instinto ni movimiento voluntario.
Més informació