ciutadà i súbdit


ciutadà: El principi de ciutadania produeix ciutadans iguals -iguals en els seus drets i deures de ciutadans- i que, al contrari, sense ciutadans iguals no pot haver ciutadania. El que implica, entre d´altres coses, que la ciutadania postula la neutralitat o "ceguesa" de l´Estat respecte a les identitats culturals o ètniques del seu demos. El ciutadà neix amb la Revolució Francesa. Abans de 1789 existia el súbdit, no el ciutadà; i el súbdit viu en status subiectionis, en submissió: és objecte, no subjecte de poder. El súbdit és part del patrimoni del senyor. El ciutadà ja no ho és i -en l´àmbit dels seus drets- es converteix en amo de si mateix. Els privilegis que gaudeixen uns pocs, en l´antic règim, esdevenen drets quan arriben a ser iguals per a tothom i s´estenen a tots. Els drets dels ciutadans són drets ciutadans perquè són els mateixos per a tothom. La condició fundant de la ciutadania és la igual inclusivitat. Com afirma Dahrendorf: "Els drets de ciutadania són l´essència de la societat oberta". Si els drets de ciutadania es reformulen en "drets de ciutadanies" (plurals i separades), la societat oberta es trenca i subdivideix en societats tancades. Abolida la servitud de la gleva que lligava el pagès amb la terra, avui tenim el perill d´inventar una "servitud de l´ètnia".

súbdit: Oposat a ciutadà.


Giovanni Sartori, La sociedad multiétnica, Taurus, Madrid 2003

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"