Dexter i l´hedonisme.


Per què l´assassinat és el pitjor dels crims? Es pregunten els personatges protagonistes de El llibre del Manel i la Camil•laErnst Tugendhat. “Perquè provoca dolor a la víctima”, “Perquè produeix el patiment dels familiars i els coneguts de l´assassinat”, són les respostes a aquesta pregunta. Totes dues respostes remeten als principis d´una moral hedonista que confon el plaer amb el bé i el dolor amb el mal. L´assassinat, doncs, és dolent perquè provoca dolor.
Tanmateix aquestes respostes provoquen la reacció de qui considera el plantejament hedonista com la base d´un cinisme amoral: “què passaria si l´assassí fos prou hàbil per no provocar el dolor de la víctima?” i “si la persona morta no tingués familiar, amic o conegut –pensem en una persona molt solitària- a qui la seva mort suscités una mínima expressió de dolor?” La conclusió és que si acceptéssim aquestes objeccions fetes amb malícia en algunes circumstàncies l´assassinat podria no ser considerat un acte dolent. L´hedonisme, per tant, podria legitimar fins i tot l´homicidi o l´eliminació de certs elements considerats nocius per a la societat si amb aquests actes s´aconsegueix el benestar més gran la comunitat, tot i que sigui a costa d´enfervorir els anhels de venjança de la massa.
En aquest context val la pena referir-nos a un personatge protagonista de la sèrie Dexter (Fox i Cuatro). Investigador de dia, criminal de nit, dedica el seu temps lliure a eliminar a tot aquell que pels tripijocs legals i les imperfeccions del sistema judicial ha evitat complir les penes a les que per llei li corresponien. Qui plorarà la desaparició de tota aquesta gent que ha aconseguit burlar la justícia, però que continua sent una amenaça per als ciutadans honrats?
El seu pare, policia jubilat, aviat va detectar les tendències homicides del seu fill. Però ja que li va ser impossible desactivar el seu instint de la seva naturalesa, va optar per canalitzar-lo positivament. Per altra banda, qui millor coneix la ment d´un assassí que un assassí? Dexter és un assassí educat perquè els seus impulsos letals puguin trobar una forma socialment satisfactòria de ser apaivagats. Aplica els seus coneixements de medecina per no provocar més dolor del necessari a les seves víctimes, en un entorn net i asèptic, protegit per plàstics que a més serveix per no deixar pistes.
El gran perill de Dexter és que fàcilment desperta la complicitat de l´espectador, que pateix quan algú està a punt de descobrir la seva vertadera identitat i que alhora descobreix al venjador justicier que porta a dins.


Bibliografia:

Ernst Tugendhat, El llibre del Manel i la Camil.la, (capítol 1), Gedisa, Barna 2001

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"