paràbola del bon samarità

(Lluc 10, 13-37) La pregunta del rabí a Jesús: "¿Qui és el meu proïsme?" no és una pregunta retòrica ja que en la Palestina de l´època de Jesús l´obligació d´estimar o de ser solidari tenia els seus límits. Els fariseus, per exemple, excloïen de la igualtat de tractament als no fariseus; els essenis, per la seva banda, declaraven odi etern "als fills de les tenebres", per no citar una màxima popular que declarava odiables als enemics. Notem el canvi de perspectiva: els oponents de Jesús volen saber fins a on s´ha de ser bo, és a dir, volen que Jesús els aclareixi l´abast del proïsme: ¿Es refereix als de casa, als del mateix poble o sang, als forasters, als enemics? Però Jesús no els respon a això, sinó que planteja quelcom previ. El problema no és precisar els límits dins dels quals la meva acció podria qualificar-se de bona, sinó saber com es converteix cada ésser humà en un subjecte moral, en "proïsme". Jesús no veu una altra manera d´explicar en què consisteix la moralitat sinó aclarint com hom es constitueix en subjecte moral. Quan el rabí pregunta per la proïsmitat, suposa que ell ja és un subjecte moral constituït, i el que vol aclarir és fins a on arribar el camp d´acció del comportament bondadós; per a Jesús en canvi, en la resposta, el camp d´acció no existeix al marge de la constitució del subjecte moral. El rabí s´interessa per l´abast de la proïsmitat, de l´acció bona, perquè ell es considera ja un subjecte moral constituït. Jesús, tanmateix, qüestiona aquesta subjectivitat moral ja constituïda, és a dir, no creu que el rabí sàpigui pels llibres o furgant en la seva consciència en què consisteix ser bo. Això no s´hi troba en els llibres ni hi és en el més recòndit de la consciència: hom és bo, pel contrari, en fer-se càrrec del necessitat, com el Samarità de la paràbola. La proïsmitat és aproximació; hom és subjecte moral o "proïsme" en la mesura en què un s´aproxima al caigut i fa seva la seva causa. Ésser subjecte moral és ser proïsme, això és, responsabilitzar-se del caigut. Aquesta és la gran lliçó del vell relat.

Reyes Mate, Luces en la ciudad democrática, Pearson, Madrid 2007