La paradoxa de la medicina moderna.
A principis del segle XX, un metge anomenat Knock fou l´encarregat de treure del cap a les persones la idea de salut. Aquest francès creà un món on només hi havia pacients: "Tota persona sana és un malalt que ignora el que és".
(...) L´historiador mèdic anglès Roy Porter considera la medicalització de la vida com un problema estructural dels sistemes sanitaris i les societats occidentals, perquè en elles el fet de rebre la millor assistència mèdica possible es considera un dret fonamental. S´hi genera "una forta pressió, provocada pels metges, el negoci de la medicina, els mitjans de comunicació, les empreses farmacèutiques amb la seva publicitat agressiva i els individus disposats (o predisposats) a ampliar els diagnòstics de les malalties susceptibles de tractament". Com un coet fora d´òrbita, les pors i les intromissions augmenten progressivament. Els metges i els consumidors cada vegada sucumbeixen més a la idea que "tothom té alguna cosa, tots i cadascú de nosaltres podem ser sotmesos a tractament".
(...) La crítica nord-americana Lynn Payer constata que la conducta de l´inventor de malalties "destrueix la nostra seguretat en nosaltres mateixos; i això sí que ens fa emmalaltir". ¿Ens convertim en un poble d´invàlids sans, no assotats per la malaltia, sinó discapacitats a causa de la fantasia d´estar malalts? El metge i escriptor nord-americà Lewis Thomas fou un dels primers a advertir d´aquest perill: "Si seguim escoltant totes aquestes xerrameques, correm el risc de convertir-nos en un poble d´hipocondríacs sans, que viu sumit en el desànim i que s´angoixa quasi fins a la mort.
(...) Aquesta és la paradoxa més gran de la medecina moderna: quant més ric és un país i quant més diners hi dedica una societat al sistema sanitari, més probable és que els seus membres es sentin malalts. El diagnòstic precoç i la prevenció en molts dels casos no perllonguen la vida en absolut, sinó que, més aviat, augmenten la xifra d´anys infeliços.
(...) L´historiador mèdic anglès Roy Porter considera la medicalització de la vida com un problema estructural dels sistemes sanitaris i les societats occidentals, perquè en elles el fet de rebre la millor assistència mèdica possible es considera un dret fonamental. S´hi genera "una forta pressió, provocada pels metges, el negoci de la medicina, els mitjans de comunicació, les empreses farmacèutiques amb la seva publicitat agressiva i els individus disposats (o predisposats) a ampliar els diagnòstics de les malalties susceptibles de tractament". Com un coet fora d´òrbita, les pors i les intromissions augmenten progressivament. Els metges i els consumidors cada vegada sucumbeixen més a la idea que "tothom té alguna cosa, tots i cadascú de nosaltres podem ser sotmesos a tractament".
(...) La crítica nord-americana Lynn Payer constata que la conducta de l´inventor de malalties "destrueix la nostra seguretat en nosaltres mateixos; i això sí que ens fa emmalaltir". ¿Ens convertim en un poble d´invàlids sans, no assotats per la malaltia, sinó discapacitats a causa de la fantasia d´estar malalts? El metge i escriptor nord-americà Lewis Thomas fou un dels primers a advertir d´aquest perill: "Si seguim escoltant totes aquestes xerrameques, correm el risc de convertir-nos en un poble d´hipocondríacs sans, que viu sumit en el desànim i que s´angoixa quasi fins a la mort.
(...) Aquesta és la paradoxa més gran de la medecina moderna: quant més ric és un país i quant més diners hi dedica una societat al sistema sanitari, més probable és que els seus membres es sentin malalts. El diagnòstic precoç i la prevenció en molts dels casos no perllonguen la vida en absolut, sinó que, més aviat, augmenten la xifra d´anys infeliços.
Jörg Blech, Los inventores de enfermedades, Círculo de Lectores, Barna 2005
Comentaris