Com es pot ser un bon hedonista.
Podria objectar-se al títol d'aquest treball que si ser «bo» és, per definició, equivalent a ser «hedonista», tot «hedonista», per definició també, és «bo» i resulta, per tant, inadequat parlar de «bons» i «dolents» hedonistes.
La qüestió s'aclarirà, no obstant això, si considerem que «bon» hedonista no posseeix un sentit literal. «Com ser un "bon" hedonista» suposa simplement afirmar «com ser hedonista en sentit desitjat», és a dir, en el sentit en què considero que únicament es pot ser hedonista. Podria haver-se expressat igualment el contingut del títol amb l'expressió «com ser realment hedonista», com «com ser un hedonista intel·ligent» o, dit més castissament «com ser "hedonista hedonista"»,, igual que s'anuncia el «cafè, cafè», per distingir-ho dels seus succedanis.
El bon hedonista universal és, doncs, senzillament el que utilitza la intel·ligència i la sensibilitat, el que assumeix les condicions postulades per Brandt d'informació completa, llibertat i imparcialitat a l'hora d'emetre els seus judicis.
El bon hedonista és, per descomptat, un ésser humà plenament desenvolupat intel·lectual i moralment: almenys hauria d'haver aconseguit el que Kohlberg denomina estadi 5, o possiblement l'estadi 6 del desenvolupament moral en què els individus no poden ser simples mitjans sinó fins en si mateixos. No cal dir que el bon hedonista, [...] no podrà confondre els ús de «bo» amb els de cap altre terme ni, d'altra banda, haurà d'oblidar que la indignació moral davant les injustícies i les lluites per una major igualtat i llibertat constitueixen desiderata humans bàsics que no poden ser oblidats a l'hora d'elaborar una teoria de l'acció moral.
El bon hedonista és, des dels supòsits aquí assumits, l'hedonista universal, aquell per a qui els homes tenen drets iguals a l'hora de reclamar igualtat en el tracte, igualtat en el respecte als interessos respectius. Per a l'hedonista universal, per consegüent, compten tots els homes i totes les facetes de la personalitat humana. No seria, per tant, un bon hedonista qui prefereixi qualsevol plaer al major plaer, o el plaer d'uns quants al plaer de la immensa majoria o de la totalitat.
Contràriament al que se sol pensar, ser un bon hedonista és molt més difícil i heroic que el que una simple teoria contractualista pogués demandar. Perquè aquesta indiferència respecte als altres, aquesta «racionalitat» exacerbada exempta d'afectivitat i sentiment, se substitueixen aquí per una sensibilitat il·lustrada i per un intel·lecte sensibilitzat. Se nos demanda, en suma, expandir els nostres sentiments de simpatia, en el convenciment warnockià que només augmentant la nostra capacitat de sentir amb els altres podem ser morals.
Potser es podria objectar que ser un bon hedonista significa no ser hedonista en absolut, tal com s'entén «hedonista» en la versió vulgar. No obstant això és la meva intenció no sols conservar els principis que cobreixo sota la denominació de HU [utilitarisme o hedonisme universalista], sinó no desprendre'm tampoc del rètol que tradicionalment els alberga. La meva idea és la que si ens allunyem dels interessos, desitjos, etc. humans, caurem irremissiblement en nombroses trampes lingüístiques i de tota índole que bé podria danyar l'home, a cada home particular. Evitar el dolor i expandir el goig em continuen semblant, després de tantes acusacions més o menys inconsistents o inoportunes, els dos únics principis que val la pena mantenir en la filosofia moral acadèmica i en la vida pràctica. Però per descomptat aquí, com en tants altres casos, no es tracta d'una veritat indubtable, sinó com Smart suggeriria, d'una opció personal. L'HU no podria, per descomptat, ser demostrat racionalment. Però en això no difereix la sort de l'HU de la del propi concepte de «raó» i «racionalitat». Al cap i a la fi sempre cal apel·lar a un mètode merament vindicatiu. La causa de l'HU serà defensable, al meu entendre, simplement si els homes, quan consideren el tema reflexivament, volen defensar-ho. Intentar que aquesta consideració reflexiva comenci ha estat l'objectiu d'aquest treball.
Esperanza Guisán, Razón y pasión en ética. Los dilemas de la ética contemporánea, Anthropos, Barcelona 1990, p. 317-319.
http://www.slideshare.net/mvillarpujol/stuart-mill-i-utilitarisme
Comentaris