Allò que és propi de l´home és allò propi de la política.

Si llegim la Política d´Aristòtil, l´obra que ha configurat el conjunt de les categories bàsiques del pensament polític occidental, observarem que totes elles es construeixen per contraposició amb un àmbit determinat, el de la "casa", el oikos, el lloc de la família. Aquest espai i el vincle entre els seus agents apareixen marcats pel natural, per les relacions de parentesc, el lloc de la producció i de la reproducció, del treball per a l´assoliment de bens i satisfacció de les necessitats, i la llar de la prole i la seva criança. Pólis es delimita totalment enfront a ell, ja que serà l´àmbit no de la vida i la seva necessitat, d´allò biològic, sinó del "viure bé" (eu zen), del desenvolupament de les nostres potencialitats, començant per la que ens defineix, la paraula raonada, el logos. I d´aquí passem del mer existir a allò més distintivament humà: de la necessitat a la llibertat, d´allò donat a allò que s´ha de decidir.
Per això Aristòtil comença el seu llibre per aquí, criticant als que confonien -ahir com avui- una cosa amb l´altra, i crien que les mateixes pautes havien de dominar en un camp i en l´altre. Les relacions de la casa estan marcades per la verticalitat, la jerarquia, per la desigualtat, considerada "per naturalesa", allò que és impropi de l´àmbit polític, el dels homes lliures i iguals. Quedaran doncs excloses de la pólis les relacions despòtiques o instrumentals, com la que manté l´amo de la cada (despotés) amb els seus esclaus, però també les regles paternalistes com les que el pare té amb els seus fills, i l´aristocràtica que manté el marit amb la seva esposa. (...)
La casa és, doncs, un àmbit fortament unificat pel poder d´un. "El govern domèstic -ens diu Aristòtil- és una monarquia. La categoria de política, allò que és propi de pólis davant el despotisme i la seva instrumentalitat, el paternalisme que redueix el ciutadà a la condició d´in-fant (no-parla) o a la de qui no és amo de si mateix, oposa la relació dia-lògica, la capacitat deliberativa i la consegüent alternança en el governant i ser governats, que només és propi dels éssers lliures i iguals.

Jorge Álvarez Yagüez, El nacimiento de la biopolítica, Claves de razón práctica, nº 203, junio 2010

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

Gonçal, un cafè sisplau

Imatge
Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso , tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., c
Més informació

Què és el conatus de Spinoza?

Imatge
CONATUS (1) Spinoza concluye así el Prefacio de la tercera parte de la Ética : “Trataré, pues, de la naturaleza y las fuerzas de los afectos y del poder de la mente sobre ellos con el mismo método con que he tratado anteriormente de Dios y de la mente, y consideraré las acciones humanas y los apetitos como si se tratara de líneas, planos o cuerpos”. Esta declaración marca el giro hacia el proyecto de comprender los afectos o pasiones como partes necesarias de la naturaleza y explicarlos por sus efectos en lugar de juzgarlos con prejuicios morales o teológicos. En este marco teórico, la idea de “conatus”, el esfuerzo de perseverar en el propio ser (E3p6), esto es, el deseo que sigue al orden de la naturaleza, se convertirá en la piedra angular de la teoría de los afectos de Spinoza . ¿Cómo funciona el concepto 'conatus' en la Ética ? El 'conatus' no es algo peculiar del ser humano, ni siquiera de los seres animados; no es instinto ni movimiento voluntario.
Més informació