La mort i el sentit.

Tal vegada el pensament, i el llenguatge en el qual aquest s´expressa i es comunica, si es que es pot dissociar el pensament del llenguatge, tenen llur casa natal en la mort: l´evidència d´aquesta dóna lloc tal vegada a la reflexió, i a la comunicació o expressió d´aquesta en paraules, en signes, en escriptura. Sent el previsible fi de les nostres vides, és, potser també, l´origen d´allò que a aquestes acompanya: el pensament , el llenguatge, el qual introdueix en nosaltres i en el nostre entorn la pretensió del sentit en assignar les coses de significació. Potser la mort, límit final en el qual sembla abismar-se tota significació, sigui també el que desperta en nosaltres aquest inquiet afany per dotar el món, les coses, nosaltres mateixos de sentit.

Eugenio Trías, Diccionario del espíritu, Planeta, Barna 1996


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"