L´home anònim.

Els bàrbars que habiten al centre són aquells que callen, que utilitzen el seu silenci com un crit. Són l’home anònim que el poder tracta d’identificar. La pregunta ara és: “qui hi ha darrere de l’abstenció en les últimes eleccions?” Els científics socials intenten interpretar el silenci per tranquil·litzar el poder. Però les enquestes serveixen de ben poc, ja que l’home anònim se’n riu quan respon incansable: “jo vull viure i que em deixin tranquil, que s’oblidin de mi…”. L’home anònim s’absté o vota segons li interessa. L’ús del silenci és el seu gest radical. I quan vota, obre un espai de l’anonimat que engoleix, per exemple, José María Aznar, president del Govern espanyol. Va ser el 14 de març del 2004, poc després dels atemptats de Madrid. L’home anònim és un bàrbar perquè no creu en la democràcia.

“No crec en l’honradesa de cap autoritat mentre no la demostri amb fets continuats i, si és possible, sense escarafalls. Sabeu quin és el meu problema i crec que el de molta gent? Que ja no creiem. Potser no hem cregut mai, però ens pensàvem que no teníem res a perdre en lliurar la nostra confiança. Ara que hem perdut la confiança, els polítics haurien de sentir la glaçadora soledat de les urnes buides”.

L’home anònim, perquè ja no creu, viu en i pel present. No es deixa mobilitzar veritablement, se serveix de l’espai públic en la seva més absoluta superficialitat. Els fins comuns, tant se li’n foten; davant l’altre sent més aviat indiferència, i no té cap sentit històric. Sap que la cohesió social és un engany. Consumeix compulsivament, per oblidar la nostàlgia d’un nosaltres? Aparentment, és profundament nihilista. Viu. Viu amb el seu malestar encara que hagi de recórrer als ansiolítics, als antidepressius, etc. N’hi ha que no poden més i, davant de la humiliació que és la precarització de la seva vida, esclaten. Oposen la seva desesperació a aquesta realitat que els envolta i no els deixa respirar. L’home anònim, perquè viu al centre, no pot afirmar, com feia un jove grec durant la sublevació de desembre del 2008: “No tenim res a perdre. Què importa el que vulguem?”. L’home anònim, malgrat tot, se sent a prop d’ell.

Santiago López Petit, Espai públic o espais de l´anonimat, Barcelona Metrópolis nº 79, Estiu 2010
http://www.barcelonametropolis.cat/ca/page.asp?id=23&ui=416

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

Gonçal, un cafè sisplau

Imatge
Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso , tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., c
Més informació

Què és el conatus de Spinoza?

Imatge
CONATUS (1) Spinoza concluye así el Prefacio de la tercera parte de la Ética : “Trataré, pues, de la naturaleza y las fuerzas de los afectos y del poder de la mente sobre ellos con el mismo método con que he tratado anteriormente de Dios y de la mente, y consideraré las acciones humanas y los apetitos como si se tratara de líneas, planos o cuerpos”. Esta declaración marca el giro hacia el proyecto de comprender los afectos o pasiones como partes necesarias de la naturaleza y explicarlos por sus efectos en lugar de juzgarlos con prejuicios morales o teológicos. En este marco teórico, la idea de “conatus”, el esfuerzo de perseverar en el propio ser (E3p6), esto es, el deseo que sigue al orden de la naturaleza, se convertirá en la piedra angular de la teoría de los afectos de Spinoza . ¿Cómo funciona el concepto 'conatus' en la Ética ? El 'conatus' no es algo peculiar del ser humano, ni siquiera de los seres animados; no es instinto ni movimiento voluntario.
Més informació