La pitxa un lio

Us presento la web en la que aquests últims dies estic treballant. Després d´un temps de familiarització amb les eines i directrius del nou format , crec que ja pot començar a caminar sola. L´he batejat amb el nom de conviccions, les mínimes i espero que us sigui útil. L´escepticisme és l´aire que l´he volgut donar a aquesta nova singladura: la primera proposta s´anomena que res no se sap , i la que estic preparant s´anomena a les palpentes . No hi ha res prefixat ni massa planificat. Com diu el títol, inspirat en un aforisme de Joan Fuster , espero que l´inici no suposi cap entrebanc al lliure desenvolupament del pensament, sinó d´impuls perquè després evolucioni pel seu compte. http://sites.google.com/site/conviccionslesminimes/

Atès que els Cignes Negres són impredictibles , hem d´amotllar-nos a la seva existència (més que tractar ingènuament de preveure´ls). Hi ha moltes coses que podem fer si ens centrem en l´anticoneixement, o en el que no sabem. Entre d´altres molts beneficis, un pot dedicar-se a buscar Cignes Negres (del tipus positiu) amb el mètode de la serendipitat , portant al màxim la nostra exposició a ells. En efecte, en alguns àmbits -com el del descobriment científic i el de les inversions de capital en empreses conjuntes- hi ha una compensació desproporcionada el desconegut, ja que el que és típic és que, d´un succés rar, un tingui poc a perdre i molt a guanyar. Contràriament al que es pensa en l´àmbit de la ciència social, quasi cap descobriment ni tecnologia destacable sorgiren del disseny i la planificació : no foren més que Cignes Negres. Nassim Nicholas Taleb , El cisne negro , Círculo de Lectores, Barna 2008

La idea segons la qual el problema de la justícia només pot entendre´s en el marc interior dels Estats, com va suposar John Rawls en la seva Teoria de la justícia , està superada: la justícia és quelcom al que tothom té dret. El fet que algú hagi nascut a l´altre costat de la frontera no pot ser decisiu per conculcar-li els seus drets. Tant bon punt com ens adonem que els drets no es limiten a l´interior dels Estats, veurem que les lleis d´immigració limitadores vulneren els drets humans més bàsics. Ens hem acostumat a considerar que aquests drets són constitucionals , però també es troben en la Declaració Universal dels Drets Humans, i han de ser considerats universals també segons les normes bàsiques de l´ètica.   Ernst Tugendhat , El problema de la paz , hoy . Un judío en Alemania , Gedisa , Barna 2008

... pertanyen al terreny d’allò més relliscós els plantejaments que ho basen tot en la interpretació (sigui de conductes o d’indumentàries). És obvi que a l’objecció «tal peça de roba simbolitza l’opressió de la dona» sempre s’hi pot replicar «doncs jo no em sento oprimida per portar-la», i per tant la cosa sembla quedar atrapada en el pantanós terreny d’un subjectivisme sense cap sortida aparent. Per escapar d’aquí no ens queda cap altre remei que recordar una cosa tan elemental com que en bona mesura la vida en comú es basa en la premissa que la societat pot acordar limitacions als comportaments individuals sense que això la faci mereixedora automàticament de l’acusació de lliberticidi o d’altres coses similars. El problema es planteja, és clar, quan les conductes individuals sotmeses a limitació no semblen comportar perjudicis a terceres persones, i algú es podria pensar que l’ús del burca constitueix un clar exemple d’això. Però sobre aquesta qüestió almenys una cosa pot ser contr

La gran víctima de esta crisis ha sido la creencia supuestamente científica, y en mi opinión, puramente supersticiosa, del funcionamiento eficiente de los mercados. Y hay que reconocer, sin embargo, que la capacidad política de regulación va muy por detrás del problema. Vivimos en un verdadero casino planetario. Un casino que se desarrolla en condiciones de extrema opacidad. Hoy la finanza globalizada está hipertrofiada, ha crecido desmesuradamente. Se intercambian casi 100 veces más activos monetarios que activos reales. P. ¿Qué consecuencias tiene esta hipertrofia financiera? R . En Davos, hace algunos años, oí a un banquero central decir que los Gobiernos debían saber que hoy estaban bajo el control y la vigilancia de los mercados, y que este control y esta vigilancia eran mucho más importantes y eficaces que los que se ejercían sobre ellos desde los Parlamentos. Lo cual, desgraciadamente, es lo que está ocurriendo. Los llamados mercados, que no son entes abstractos, sino instituci

Ja fa un temps que una companya de l´institut m´insisteix que hi dediqui algun article a la Belén Esteban . Suposo que com un creu que es deu a uns principis i que considera que cal mantenir una certa integritat estètica i moral, i que el blog ha de ser una expressió fidel d´aquesta voluntat, m´he anat resistint als seus constants suggeriments fins a aquest moment. Fa uns dies, tanmateix, quan feia classe de lògica a 1r de Batxillerat i explicava els diferents tipus de fal•làcies, alguns dels meus alumnes van començar a fer –me un munt d´observacions a propòsit dels exemples que utilitzava per il•lustrar-les. Resulta que moltes de les intervencions d´aquesta senyora en els programes on ella apareix anaven com l´anell al dit a les diferents formes d´arguments incorrectes. Em vaig adonar que per a ells era molt més fàcil reconèixer una fal•làcia en boca de la Belén Esteban que en boca del professor. Aquest insòlit interès dels alumnes, és clar, va fer que m´empasés les meves recances

Sempre m'he preguntat qui posa nom als programes educatius i amb quin criteri. Ignoro si el fet d'haver escrit l'Elogi de la follia i haver voltat per mig Europa, inquiet com el cul del Jaumet, són arguments suficients perquè Erasme de Rotterdam hagi esdevingut el patró de les estades a baix cost d'estudiants a l'estranger. Entenc que un programa de Planificació de l'ús de les tecnologies per a l'aprenentatge i el coneixement s'anomeni TAC, a partir de les inicials dels tres mots clau: tecnologies, aprenentatge i coneixement. O que el Programa de Convivència sigui conegut com a Programa de Convivència. O, a tot estirar, Programa Teletuvi, per allò que no hi ha res que no es pugui solucionar amb una bona abraçada. Altra cosa és empescar-se noms que confonen més que orienten, i no pas perquè siguin abstractes o ambigus. Quan al portal d'un determinat centre educatiu llegim "aquest centre és adscrit als programes Proa i Brúixola", tot indue

La filosofia mística, en totes les èpoques i en totes les parts del món, es caracteritza per certes creences que il·lustren les doctrines que hem tractat anteriorment . Està, primer, la creença en la lucidesa davant del coneixement analític discursiu: la creença en una mena de saviesa sobtada, penetrant, coactiva, que contrasta amb l´estudi lent i fal·lible de les aparences exterior per una ciència que es basa en els sentits. Tots els que són capaços de deixar-se anar en una passió interna han d´haver experimentat alguna vegada una estranya sensació d´irrealitat en objectes comuns, la pèrdua de contacte amb les coses quotidianes, en la que desapareix la solidesa del món exterior, i l´ànima, en una profunda solitud, sembla treure, de les seves pròpies profunditats, una boja dansa de fantàstics fantasmes que fins aleshores havien semblant tenir realitat i vida independents. Aquest és el costat negatiu de la iniciació mística: el dubte relatiu al coneixement corrent, que prepara el camí

La guerra és la caiguda en el que s´anomenava status naturae , en l´estat de naturalesa en el que, com va dir Hobbes , l´home és un llop per a l´home, una descripció amb la que tal vegada s´assenyala alguna cosa certa però que és un insult per al llop, ja que ni els llops ni altres animals de qualsevol espècie, amb excepció de l´ésser humà, es maten entre si. Ernst Tugendhat , El problema de la paz, hoy. Un judío en Alemania , Gedisa, Barna 2008

En l´experiència de la pólis , que no sense justificació s´ha anomenat el més xerraire de tots els cossos polítics, i fins i tot més en l´experiència política que es derivà, l´acció i el discurs se separaren i cada cop més es feren activitats més independents. L´interès es desplaçà de l´acció al discurs, entès més com a mitjà de persuasió que com a forma específica humana de contestar, replicar i sospesar el que passava i es feia. Ser polític, viure en una polis significava que tot el que es deia mitjançant les paraules la persuasió, i no amb la força i la violència. Per a la manera de pensar grega, obligar les persones mitjançant la violència, manar en comptes de persuadir eren formes prepolítiques per tractar amb la gent que existia al marge de la pólis , de la llar i de la vida familiar, amb aquest tipus de gent on el cap de família governava amb poders despòtics i inqüestionats , o bé amb els bàrbars d´Àsia, amb un despotisme que sovint s´identificava amb l´organització familiar.

Check out this SlideShare Presentation: Valors, tecnologia i medi ambient View more documents from Manel Villar (IES Guillem Catà) .

Segons Immanuel Kant , cada cop que intentem decidir quin és el procedir correcte hem d´identificar un principi universal que guiï les nostres accions ( Kant l´anomena "màxima"), i després preguntar-nos si ens agradaria que tots tinguéssim l´obligació d´actuar d´acord amb aquesta màxima. Llavors, per a Kant no hem de trencar les nostres promeses només perquè ens convingui a nosaltres, perquè segurament no voldríem que tothom actués d´aquesta manera; si així fos, ningú no ens creuria quan féssim una promesa. Aquest procediment s´anomena " universalització " de la màxima. Kwuame Anthony Appiah , Cosmopolitismo. La ética en un mundo de extraños , Katz, Buenos Aires 2007 http://www.slideshare.net/mvillarpujol/la-moral-kantiana

La confrontación política gira actualmente en torno a las probabilidades de peligro y la agenda de los riesgos. La política es más una competición en torno a los peligros que acerca de las oportunidades. Los actores políticos se asemejan en que se dedican igualmente a advertir la inminencia de determinados peligros y se ofrecen a salvarnos del desastre; se distinguen únicamente en qué consideran lo más peligroso, la pérdida de la identidad o la desprotección social, los riesgos vinculados a la inseguridad o los que proceden del posible abuso de los vigilantes. Los agentes políticos tienen menos ideología que recursos de alarma. Este debate se ha agudizado tras irrumpir la cuestión de los riesgos globales en las agendas políticas. El cambio climático, las nuevas amenazas a la seguridad, los riesgos sanitarios y alimentarios, las crisis financieras plantean, de entrada, un desafío a nuestra conceptualización de esos futuros inciertos. ¿Cómo podemos conocer el riesgo posible? ¿Cómo actu

Atès que l´anomenada regla d´or és sens dubte el candidat més obvi per a una ètica global, crec que val la pena explicar breument perquè no resulta molt efectiu. Com hem vist, aquesta regla té dues molt esmentades versions que no són equivalents. A vegades, en la més modesta versió negativa, ens urgeix a no fer als altres el que no voldríem que ens fessin; altres vegades, en el més exigent to positiu, ens ordena que fem als altres el que voldríem que ens fessin a nosaltres. Això no obstant, de qualsevol de les dues maneres expressa una idea atractiva: quan fem coses als altres, imaginem com es veu el món des del seu costat. (...) Segons algunes descripcions, la persona a qui li hem fet el que nosaltres considerem el bé pot alegrar-se d´aquest acte; segons altres, pot no alegrar-se. Suposem que som un metge que contempla la possibilitat de salvar la vida d´una Testimoni de Jehovà mitjançant una transfusió de sang. El que volem fer és el següent: salvar-li la vida. això, és clar, és ex

Com va descobrir Robert Dentan en els seus treballs de camp entre els semais de Malàisia central, ningú no dóna mai les gràcies per la carn rebuda d´un altre caçador. Després d´arrossegar durant tot un dia el cos d´un porc mort per la calor de la jungla per portar-lo al llogaret, el caçador permet que la seva captura sigui dividida en parts iguals que després distribueix entre tot el grup. Dentan explica que expressar agraïment per la ració rebuda indica que hom és el tipus de persona mesquina que calcula el que dóna i el que rep. "En aquest context resulta ofensiu donar les gràcies, ja que es dóna a entendre que s´ha calculat el valor d´allò rebut i, d´afegitó, que no s´esperava dels donant tanta generositat". Cridar l´atenció sobre la generositat pròpia equival a indicar que els altres estan en deute amb tu i que n´esperes rescabalament . Als pobles igualitaris els repugna suggerir ni tan sols que han estat tractats amb generositat. Marvin Harris , Nuestra especie , Al

Allò que anomenem un Cigne Negre (així, en majúscules) és un succés amb els tres atributs que segueixen. Primer és una raresa , ja que habita fora del regne de les experiències normals, perquè res en el passat pot apuntar de forma convincent a la seva possibilitat . Segon, produeix un impacte formidable. Tercer, malgrat a la seva raresa, la naturalesa humana fa que inventem explicacions de la seva existència després del fet, amb el que es fa explicable i predible . M´aturo i resumeixo el tercet: raresa, impacte extrem i predictibilitat retrospectiva (tot i que no prospectiva). Una petita quantitat de Cignes Negres explica quasi tot el concernent al nostre món, des de l´èxit de les idees i les religions fins a la dinàmica dels esdeveniments històrics i els elements de la nostra vida personal. Des que abandonarem el Pleistocé , fa un deu milions, l´efecte d´aquests Cignes Negres ha anat en augment. Va començar a incrementar-se durant la Revolució industrial, a mesura que el

En torno al oro todo son preguntas sin respuesta. La única certeza es que si sube, mal asunto. Hay que echarse a temblar. No es lo mismo que con otras materias primas estratégicas. El paladio y el platino, metales preciosos y componentes clave de la industria automovilística, pueden cotizar al alza si se prevé un despegue de las ventas de coches. El petróleo puede escalar si China y la India anuncian crecimiento y se prevé una mayor demanda energética. El oro sólo sube cuando algo va mal. Es gafe. Un chivato que avisa de un futuro negro. Lo reconocía durante unas jornadas sobre el oro en el Instituto de Estudios Bursátiles el economista y estratega de Citigroup José Luis Martínez Campuzano: "Comprar oro es jugar al riesgo. Tirar la moneda al aire esperando que ocurra algo horrible. La inquietud le viene bien. Su precio se basa en expectativas. Vive del miedo. Es poco racional. Y aunque se nos diga que la recuperación económica mundial es un hecho, el creciente papel del oro como r

... cal suposar que la majoria de les persones posseeixen una cosa semblant a allò que de manera arcaica es pot anomenar consciència moral. El nucli de la moral és allò que es designa com a llei d´or, és a dir, aquella antiga llei present en moltes cultures i que la llengua popular redueix a la fórmula: no facis als altres el que no vulguis que est facin a tu. Formulada en sentit positiu: comporta´t amb l´altre com voldries que es comportés amb tu. D´aquesta llei se segueixen un seguit de màximes que es corresponen amb els drets. L´obligació més fonamental és respectar la dignitat humana en el proïsme, que en sentit negatiu significa no humiliar-lo. Aquesta norma, la més fonamental, és conseqüència immediata de la regla d´or, ja que cadascú de nosaltres desitja que es prengui seriosament el sentiment que té del seu propi valor, desitja ser respectat com a ésser humà. Que respectem les persones en aquest sentit significa simplement que les respectem en general com a subjectes de drets

En estos momentos muchos recordarán las palabras del ministro sueco de finanzas, Anders Borg, cuando decía recientemente que veía grupos comportándose "como manadas de lobos" en los mercados. "Si les dejamos actuar, atacarán a los miembros más débiles y les destrozarán". Siguiendo con el símil zoológico, José Ramón Pin, profesor de ética empresarial del IESE, los compara con los buitres negros, que cumplen "la sana tarea de eliminar los animales moribundos". Tampoco debe extrañar este comportamiento de los mercados, pues "el secreto del capitalismo es comprar barato y vender caro", dice José Carlos Díez, de InterMoney. Es parte del ADN del sistema. Como lo es, indica Adrián Serrano, experto de Norbolsa, que haya personas que ganen mucho con estos movimientos especulativos, pero también quienes lo pierden todo. "Y esto hay que tenerlo en cuenta. Especular no es sinónimo de grandes ganancias. Se hace un discurso demasiado simplista para llega

1- L´escola educa en un marc d´igualtat a individus que conserven les seves identitats (tots tenen els mateixos drets perquè tots són diferents) 2- El poder de la religió queda desactivat quan l´element religiós queda diluït com un més dels trets constituents de la identitat individual. 3- El laïcisme dur afavoreix el xoc intercultural ( Amartya Sen ).

1- L´escola educa en un marc d´igualtat a individus que ha obligat a desprendre´s dels seus trets identitaris (la identitat s´ha de quedar a la porta de l´escola) 2- El poder de la religió queda desactivat quan no se li permet l´entrada a l´escola pública. 3- El laïcisme pragmàtic afavoreix el multiculturalisme ( Mario Vargas Llosa ).

La Administración estadounidense aprobó entre 2008 y 2009 más de 800.000 millones de euros para evitar la quiebra de su sistema financiero. Casi todos los grandes bancos y empresas financieras y de seguros (Goldman Sachs, Citigroup, Bank of America, Merrill Lynch, AIG, Bearn Stearn, Fannie Mae, Freddie Mac, entre otros) se acogieron a ellas con júbilo. La Administración estadounidense aprobó entre 2008 y 2009 más de 800.000 millones de euros para evitar la quiebra de su sistema financiero. Casi todos los grandes bancos y empresas financieras y de seguros (Goldman Sachs, Citigroup, Bank of America, Merrill Lynch, AIG, Bearn Stearn, Fannie Mae, Freddie Mac, entre otros) se acogieron a ellas con júbilo. Los países de la Unión Europea, que también habían salido al rescate de sus bancos (Deutsche Bank, BNP, Fortis, ING, Commerzbank, Royal Bank of Scotland y una larga lista), ahora se han conjurado para salvar a países enteros como Grecia. La mayoría de los responsables de ese fiasco plane

Del laïcisme tou o pragmàtic també podem distingir tres aspectes: 1) L´escola no pot ser un reducte tancat que funcioni al marge del que succeeix a la societat: “La laïcitat ben entesa no consisteix a dissimular les diferències entre els estudiants, amagant les seves particularitats , sinó a ensenyar-les i a respectar-les justament perquè són diferències. L´ambient educatiu només ha de diferenciar-se del món exterior en els aspectes necessaris per complir la seva tasca. És convenient que dins el centre convisquin obertament ètnies, religions i costums , com les que existeixen a la vida real. L´escola és un excel•lent laboratori, on es poden ensenyar als alumnes els avantatges d´aquesta convivència entre diferents formes de vida, sense necessitat d´amagar els signes que els distingeixen”. ( Augusto Klappenbach ) 2) La repressió directa de signes religiosos el que aconsegueix és crear una falsa idea del que és la identitat de les persones, sobredimensiona l´aspecte religiós per sobr

En el Hades, Ulises se topa con Elpénor cuyo espíritu vaga desdichado porque fue abandonado insepulto. "Al llegar, !oh mi rey¡ Haz memoria de mí, te lo ruego / no me dejes allí en soledad, sin sepulcro y sin llanto / no te vaya mi mal a traer el rencor de los dioses. / Incinera mi cuerpo vestido de todas mis armas / y levanta una tumba a la orilla del mar espumante / que de mí, desgraciado, refiera a las gentes futuras". (Versión de José Manuel Pabón). "Desde la súplica de Príamo para recuperar el cadáver de su hijo o la de Elpénor para que se incinere su cuerpo, hasta las peticiones de que se abran las tumbas de los muertos enterrados en las guerras de Latinoamérica, Bosnia, España y docenas de otros lugares, nuestro impulso nos lleva a devolver a las víctimas el papel que les corresponde como auténticos monumentos conmemorativos. De ese modo, como bien sabía Homero , podemos abominar de su pérdida y, al mismo tiempo, rendir un amoroso homenaje a su sacrificio", es

El cas de la Najwa (Madrid 2010) remet a un passat no gaire llunyà, Shaima (Catalunya 2007). El fet que aquests casos es manifestin de forma cíclica revela que la problemàtica del vel ( i la dels signes religiosos en general) està lluny de ser resolta per la nostra societat i amenaça que molt probablement tornarà a manifestar-se en qualsevol centre educatiu de qualsevol comunitat de l´Estat o de Catalunya. Al marge de plantejaments interessats vinculats a les diferents creences religioses , és curiós que dins de la mateixa concepció laïcista de l´educació no hi hagi unanimitat a l´hora d´encarar el problema, la qual cosa ha generat una intensa polèmica que enfronta a partidaris i detractors de l´ús del vel, que coincideix, al meu parer amb dues formes d´entendre el fet religiós per part de l´estat no confessional : el laïcisme dur i el laïcisme tou o pragmàtic . En aquest article intentaré caracteritzar els tres definitoris del laïcisme dur i deixaré per un article futur, l

Pot existir la humanitat sense governants ni governats? Els fundadors de la ciència política creien que no. "Crec que existeix una inclinació general de tota la humanitat, un desig perpetu i incessant de poder que sols cessa amb la mort", va declarar Hobbes . Ell creia que, a causa d´aquest innat anhel de poder, la vida anterior (o posterior) a l´Estat constituïa una "guerra de tots contra tots", "solitària, pobra, desagradable , brutal i curta". ¿Tenia raó Hobbes ? ¿Cova en l´home una insadollable set de poder que, quan falta un cap fort, condueix inevitablement a una guerra de tothom contra tothom? Si s´ha de jutjar pels exemples de bandes i llogarets que sobreviuen en el nostre temps, durant la major part de la prehistòria la nostra espècie s´arranjà bastant bé sense un cap suprem, i encara menys aquest totpoderós i leviatànic Rei Déu Mortal d´Anglaterra, que Hobbes creia necessari per al manteniment de la llei i l´ordre entre els seus díscols compa

És un fet extraordinari i, tanmateix, tan comú -i per aquesta raó cal lamentar-se més i sorprendre´s menys- és veure un milió de milions d´homes servir miserablement, tenint el coll sota el jou, constrets per una força molt gran, sinó que en certa manera (semblen) encantats i tenir el cor-robat pel sol nom d´UN, del qual no han de respectar el poder, ja que està sol, ni estimar les qualitats, ja que és, en la seva opinió, inhumà i salvatge. (...) Però, ¡Déu meu! ¿Què pot ser? ¿Com direm que es diu? ¿Quina desgràcia és, o quin vici, o més aviat, quin desgraciat vici és aquest de veure a un nombre infinit no obeir sinó servir; no ser governants sinó tiranitzats, no tenint bens, parents, ni fills, ni la vida mateixa que sigui d´ells? (...) Són els mateixos pobles, doncs, els que es deixen o, més aviat, es fan sotmetre, ja que decidint no servir, serien, per això mateix, lliures. És el poble qui s´esclavitza, el que es talla el coll, ja que, tot i tenint en les seves mans l´escollir estar

L´Estat només és definible sociològicament per referència a un mitjà específic que ell, com tota associació política, posseeix: la violència física. "Tot Estat està fundat en la violència", va dir Trostski a Brest - Litvosk . Objectivament , això és cert. Si només existissin configuracions socials que ignoressin e, mitjà de la violència, hauria desaparegut el concepte d´"Estat" i s´hauria instaurat el que, en aquest sentit específic, anomenaríem "anarquia". La violència no és, naturalment, ni el mitjà normal ni l´únic mitjà de què l´Estat es val, però sí que és el seu mitjà específic. Avui, precisament, és especialment íntima la relació de l´Estat amb la violència. En el passat, les més diverses associacions, començant per l´associació familiar, utilitzaven la violència com un mitjà completament normal. Avui, en canvi, haurem de dir que l´estat és la comunitat humana que, dins d´un determinat territori (el "territori" és l´element distinti

Unos lo habían vaticinado, otros se resignan, algunos se rasgan las vestiduras ante tamaña traición. Los más lo festejan, lo aplauden y sienten que su autoestima sube como la espuma, porque se creen en parte responsables gracias a sus tribunas televisivas, más que el propio mercado, de lo que ha ocurrido. Me refiero a la muerte política de Zapatero, a su harakiri escenificado en el congreso de diputados. Creo que ya no importa. Parece irreversible el hecho que la socialdemocracia española ha dejado de existir, por lo menos durante mucho tiempo. Lo que de verdad nos debería preocupar es lo que se avecina: las consecuencias de la ideología de los que por derecho se sienten destinados a recoger y recomponer el destrozo social, económico y moral que según ellos ha provocado el último gobierno socialista. Siempre me ha gustado descubrir matices en los discursos, pequeñas sutilidades especulativas o teóricas, pero la verdad es que por lo que oigo y veo entre los que se autoproclaman voceros

... si es verdad que el mal está en nuestra naturaleza y todos somos una panda de hijos de perra, lo misterioso no es el mal, sino el bien: lo misterioso es que haya quien tenga el coraje de violentar su naturaleza y ser bondadoso en vez de malvado. Javier Cercas , Contra la bondad , El País Semanal, 16/05/2010 http://www.elpais.com/articulo/portada/bondad/elpepusoceps/20100516elpepspor_2/Tes?print=1

Diferència dinàmica : El meu esdevenir, allò que faig o produeixo, pot mantenir-se dins de la pròpia identitat, sense veure´m forçat a abandonar-la. La identitat no és quelcom tancat, però jo puc reivindicar el dret a canviar, produir o crear en l´interior d´aquesta identitat. Puc crear, per exemple, un poema inèdit, però en l´interior d´una identitat (la llengua vasca, catalana, castellana ...). Diferència estàtica : Tinc dret a afirmar que no sóc l´altre. És un dret negatiu a marcar la meva diferència respecte a un altre. Alain Badiou , La potencia de lo abierto: universalismo,diferencia e igualdad , Archipiélago nº 73-74

El capitalismo es sólo un sistema económico, y, como tal, su cometido es producir riqueza. No producir justicia. Y cómo se reparte después esa riqueza generada compete ya a la esfera de la política, y no ya a la de la economía. El único objetivo real de una empresa es proporcionar beneficios a sus accionistas. Todo lo demás se supedita a eso, que no nos vengan con otros cuentos. ¡Pero tampoco el mercado puede suplir al Estado! No debe quedarse solo: el mercado es eficaz para crear riqueza, pero ineficaz para impartir justicia. El Estado es ineficaz para crear riqueza, pero eficaz para impartir justicia: conviene que exista para proteger a los más débiles. Si la ética produjese beneficio, ya no habría necesidad de trabajar, ni de empresas, ni de capitalismo. Los sentimientos bastarían. Y si la economía fuera moral, no habría necesidad ni de Estado ni de virtud, y el mercado bastaría. Pero la economía no es más moral de lo que la moral es rentable. Por eso necesitamos a ambas. Y c

Amb l´aparició del llenguatge les coses canvien. No es tracta ja de creure en el que veig, sinó en allò que em diuen. I això resulta ja més atzarós, perquè el llenguatge serveix de substitut de l´experiència, sense cap garantia. Amb la paraula nasqué la comunicació, però també la mentida i la nostra maquinària de formar creences resulta enganyada amb facilitat. Els mitjans de comunicació afavoreixen aquest engany perquè poden crear un simulacre de realitat. José Antonio Marina , La inteligencia fracasada , Anagrama, Barna 2004

Se ha entrado en una nueva fase de la crisis económica: la de la deuda soberana. Tras el estallido de las hipotecas de alto riesgo, los aumentos de los precios de los alimentos y las materias primas, los riesgos por la falta de liquidez y de solvencia de las entidades financieras, y la recesión en la economía real, llegan ahora las dificultades de los Estados, que no dan más de sí. Lo que comporta una gran paradoja: tras haberse endeudado éstos para salvar a los grandes bancos de la quiebra (generando una liquidez masiva, comprando activos de mala calidad, garantizando las emisiones de la deuda privada y entrando en el capital de las entidades, nacionalizándolas durante un rato), y después de haber gastado masivamente en programas de estímulo para que no cayeran sectores productivos enteros en los concursos de acreedores y en las quiebras masivas y para que la Gran Recesión no se convirtiese en una Gran Depresión como la de los años treinta del siglo pasado, los Estados son acusados ah