Dubtes raonables sobre el futur del procés revolucionari egipci.


Ara bé, hi ha una altra pregunta més inquietant: ¿com serà Orient Mitjà d'aquí a un any, quan hagi desaparegut l'entusiasme? Segons un cínic del segle XIX, una revolució és la substitució d'un règim dolent per un altre encara pitjor.

Descartem semblant mostra de cinisme, el pitjor no sempre ha de succeir. Si hi haurà democràcia a l'Orient Mitjà, això significa que els Germans Musulmans es convertiran en una força de primer ordre en els nous governs (Tunísia, el país més laic, potser constitueixi l'única excepció). No seria just negar-ho.

L'actual oposició sense dirigents pot semblar molt democràtica i seductora, però la política avorreix el buit. Abans havia altres forces: els nacionalistes àrabs i els comunistes, per exemple. Ara ja no existeixen, i són els Germans Musulmans els que poden mobilitzar les masses.

És veritat que els islamistes sunnites són, en conjunt, menys fanàtics que els xiïtes. Suposem que els Germans Musulmans es comporten de la millor manera possible. Això no impedirà que segueixin defensant la teocràcia (wilayat al faqih), que s'oposin a la igualtat de drets de les dones i les minories, que propugnen la lapidació de les dones com a forma de càstig, etc. Potser donen menys importància a la gihad, però no renunciaran a ella, perquè és l'essència de la seva ideologia. Potser acceptin compromisos temporals mentre formen part d'un govern nacional. Potser fins i tot canviïn amb el temps, però no és una cosa que es pugui donar per fet. Els Germans Musulmans representen als pobres, a diferència del Baradei, que procedeix d'una família adinerada.

Suposem que l'oposició col entre si en els difícils mesos i anys que han de venir, mai ho han fet en el passat, però sempre hi ha una primera vegada.

El problema bàsic és el següent: Egipte, Iemen i Jordània tenen moltes coses en comú. Són països paupèrrims. El 90% de la seva superfície és desert i no pot ser cultivat. La indústria és petita, els minerals i els altres recursos són escassos. No obstant això, la població d'Egipte s'ha duplicat (de 40 a 80 milions) durant l'última generació, i el Iemen té una de les taxes de natalitat més altes del món. Segons les projeccions estadístiques de les Nacions Unides, superarà a Rússia al llarg d'aquest segle. (Resulta molt improbable, perquè la taxa de natalitat sembla destinada a caure, encara que només sigui perquè gairebé ja no queda aigua al país).

Una de les raons a les quals no es presta molta atenció de l'actual agitació a l'Orient Mitjà és que en l'últim any s'han disparat els preus d'aliments bàsics com l'arròs, el pa o les verdures. No és probable que aquesta situació millori a curt termini.

Hi ha al món àrab algunes persones i alguns països molt rics. Es diu que la família egípcia Sawiri podria comprar Jordània si volgués. La gran predicadora de la llibertat, els drets humans i la democràcia a l'Orient Mitjà ha estat l'emissora de ràdio i televisió Al-Jazira. Al-Jazira és de Qatar, un país que no té eleccions ni partits polítics, però la renda per càpita el situa entre els tres països més rics del món, molt més ric que els Estats Units. En el cas que Qatar hagi intentat alguna vegada ajudar als pobres d'Egipte o d'altres països àrabs, aquest fet no ha rebut molta publicitat.

En resum, és possible gaudir de llibertat política, democràcia i drets humans si el gruix de la població no té garantida una existència mínima (com passa en aquest cas)?

A menys que això canviï -i en aquest moment ningú sap com podria canviar-, tots els discursos sobre reforma i democràcia són paraules buides. Kalam Fadi, com es diu en àrab.

Walter Laqueur, Egipto, mañana, La Vanguardia, 03/02/2011
http://www.lavanguardia.es/opinion/articulos/20110203/54109451848/egipto-manana.html

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

Què és el conatus de Spinoza?