No puc anar a votar.

Fa uns dies algunes persones de les que orbiten al meu voltant se m'acosten a preguntar sobre els meus intencions sobre votar o no a la propera consulta sobiranista que es realitzarà a Barcelona el mes d'abril. La majoria no ignora la meva tebior nacionalista i s'esforcen a convèncer-me de la necessitat de participar i si és el cas votar afirmativament. Estan tan convençuts de la veritat del seu discurs que els que volen mantenir la seva fidelitat al regne d'Espanya, segons ells, ho fan perquè una mena de Matrix espanyol els té adormits, perquè estan sotmesos a la fascinació patològica que el segrestat sent cap al segrestador o perquè els beneficis econòmics que obtenen els obliguen a mantenir el contacte. En el fons pretenen fer creure que tot aquest grup de persones està mancat de la capacitat òptima de raciocini per tenir una imatge verídica i objectiva dels inconvenients que comporta mantenir la dependència amb Espanya.

Jo no dic que no els falta raons, que el millor seria prendre el camí emancipador. Tanmateix, si hagués optat per el millor o el més convenient segurament mai hagués optat per la carrera de filosofia, ni tampoc hagués tingut un fill, ni tan sols pagaria la quota d'un club esportiu que perd més que guanya. És una constant en la meva vida prendre decisions que van en contra del que en aquell moment sembla que ser que és el millor. Fins i tot ara m'agradaria que un sistema democràtic es fes amb el poder a Egipte, encara que com a integrant d'un país (o països) alineat amb els opulents seria més convenient que Mubarak o Soleiman hi continuessin. No ho puc evitar, sempre deixo en mans dels meus sentiments les decisions més transcendentals de la meva vida. Fins i tot mantinc una fe irracional en la ciència. Davant arguments que pretenen demostrar una veritat objectiva, acostumo a fer tot el contrari del que pretenen que faci. Serà per això que quan veig un programa d'Intereconomía meva reacció és que no em reconec amb la idea de país que ells defensen i entenc molt bé que altres vulguin trencar amb ella. Però quan intueixo el que hi ha darrere de certs raonaments de la part contrària hi ha alguna cosa en mi que em fa simpatitzar amb el toro d'Osborne. Si fos sord a les raons de les meves passions segurament intentaria nacionalitzar-me suís o finlandès. D'altra banda, no hi ha cap força resultant entre aquestes passions oposades que inclini la meva voluntat cap a una o cap a un altre costat, de manera que continuo fidel al meu indefinició encara que sigui símptoma, com diu el meu entorn, d'una discapacitat epistemològica, de la síndrome d'Estocolm o d'un descarnat interès crematístic. Prefereixo per tant quedar-me a casa el dia de la consulta, per no aigualir la festa als desperts, els sans i els purs.

Manel Villar

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"