Principis del pensament feble.

by Ricardo Calero
1. El pensament feble planteja, efectivament, una ètica de la tolerància: fem una interpretació de la cultura que pren com a model la història de l'ésser de Heidegger amb el propòsit de debilitar, de reduir-lo. Tenim raons per defensar la tolerància i la no violència perquè l´única racionalitat que podem acceptar és la que entronca amb una tradició que des de l´edat mitjana fins a l´edat moderna, s´ha manifestat en la reducció de les estructures fortes, del poder, de l´Estat.

2. El pensament feble és alhora una reducció de la filosofia i no veig a la filosofia com a guia d'una acció política. El pensament feble proposa l'abandonament de la violència, el control sobre la destrucció de la naturalesa -en certa manera som ecologistes- i, en definitiva, una interpretació menys neuròtica de l'existència.

3. La política és un debilitament del subjecte i implica la. sostracció d'aquests com a súbdits del poder. El poder necessita entitats fortes, la policia, per exemple. Llavors, es tracta de negar aquestes entitats fortes, és a dir, advocar per la destrucció del poder i no apostar per una opció més forta.

4. El pensament feble és una anarquia no sagnant. És massa feble per organitzar atemptats. Es tracta de propiciar àrees de llibertat per als subjectes febles, d'emancipar l'home. Hi ha una component emancipadora a la desorganització de les democràcies tardoindustrial. L'autonomia és un intent de dissolució de l'Estat.

5. La idea de la desorganització de la societat es va iniciar en mi a partir d'un progressiu deteriorament del principi de la realitat. La transformació política no s'aconsegueix a través de la presa del poder social, com defensen els comunistes, o per la restauració del liberalisme clàssic, sinó a partir de contaminacions del propi sistema.

6. És fals això que el pensament feble és resignat, indiferent. Jo diria, en tot cas, que és ascètic. La nostra teoria intenta convèncer que no és possible continuar fent la guerra perquè seria el final de tots nosaltres. És una forma d'educar a l'home per viure en un món on la bel•ligerància no és possible.

Giovanni Vattimo, “El pensamiento débil es una forma de anarquía no sangrante”, entrevista de Carmelo Martín, El País, 14/06/1989

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

Què és el conatus de Spinoza?