La poiesis com a realitat.



El concepte de biopolítica encunyat per Foucault en l'última etapa del seu pensament i desenvolupat després per autors com Agamben (1998) o Esposito (2004) ... Entès com poder sobre la vida, és a dir, sobre el natural per antonomàsia que és la vida, s'expressa ja en la seva pròpia enunciació el fet que en la modernitat el poder polític és abans que res poder sobre la naturalesa i que només sent això es consumeixi com poder polític, (...) Si la biopolítica és una gran troballa quant a la seva denominació, fins i tot més enllà de les diferències quant als seus desenvolupament en les últimes dècades, és precisament perquè en ella està inscrit el fet polític fonamental de la modernitat, un fet del qual depenen totes les construccions posteriors:s´ha eliminat qualsevol límit a la dominació i ha desaparegut qualsevol criteri des del qual exercir-la i limitar-la. Davant aquest fet les vestidures externs i els jocs de la tecnologia política queden desemmascarats i s'il · luminen moltes zones de les teories polítiques que estaven a l'ombra. I aquest fet no és altre que l'afirmació del principi d'acord amb el qual saber és poder, esbossat per Bacon i que acull en el seu si també el projecte cartesià contemporani al de Bacon. (...) Si el saber s'equipara al poder no és tant perquè la tècnica sigui ideologia o instrument de dominació. El seu significat és més radical: la tècnica, la poiesis, és la realitat i com a tal absorbeix o almenys tendeix a absorbir tot el que no sigui ella, tot el que li ofereixi resistència, irremissiblement, fins a l'infinit i més enllà. (129)No afirmem que el poder que li és propi a la biopolítica pretengui acabar amb la vida en general i generar la mort, sinó més aviat que pretén acabar amb qualsevol forma de vida que no sigui processada, controlada i organitzada a partir de l'artifici i per a això per descomptat pot arribar, si cal, a organitzar massivament la mort convertint-se en tanatopolítica. (130)

Vicente SerranoLa herida de Spinoza, Anagrama, Barna 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"