memòria divina


Max Horkheimer
La memòria és un vell tema tot i que si la responsabilitat colpeja tan fort a la nostra consciència en aquest temps és perquè en aquests últims temps la memòria ha arribat a la seva majoria d´edat. Durant segles, en efecte, la memòria tenia un recorregut menor, és a dir, era un sentiment. Tenia com a tasca portar el passat al present determinades formes vistes, escoltades, olorades, en una paraula, sentides. (Pretenia commoure’ns, provocar sentiments que ens aproximin a les experiències passades). Però en els últims temps, la memòria pretén ser quelcom més. Max Horkheimer afirma que els actes criminals que un comet o els patiments injusts que causa a un altre estan presents en qui els pateix, però perquè sobrevisquin a aquesta vivència cal recórrer a una consciència humana que els recordi. Sense aquesta memòria, aquells fets i aquelles experiències s´extingeixen i no es podrà llavors dir que van succeir. L´oblit afecta a la veritat i l`existència del fet. Aquest és el destí per a la major part dels patiments de la humanitat. Perquè poguessin seguir sent veritat i existint, caldria recórrer a una memòria, que no oblida, és a dir, a la memòria divina. sense aquesta memòria, el passat injust s´extingeix i no hi ha justícia que valgui. Arribats a aquest punt, Horkheimer, marxista i agnòstic, llança aquest desafiament: ¿pot algú interessat en la justíca no tenir en compta la figura de la justícia divina? Aquesta és la gran qüestió de la filosofia: com pensar una justícia absoluta sense memòria divina. Vegeu responsabilitat absoluta (divina). Un cop dissolta la memòria de la injustícia, ni hi ha raó per a la justícia. La injustícia ha estat dissolta, no perquè hagi estat saldada, sinó perquè s´ha fet invisible. D´aquí que, si algú es pren seriosament la justícia, és a dir, la justícia universal que no només atén a allò gran i significant sinó també a allò petit i insignificant, ha de recórrer a una memòria que no oblida (la memòria divina). Aquesta és la gran aporia filosòfica de la justícia. El que és nou d´aquesta concepció de la memòria és que ja no és un simple sentiment, sinó quelcom que produeix coneixement: sense la paraula dels testimonis no coneixeríem la veritat de molts fets; i sense la mirada de la memòria, que fa visible l´invisible, moltes injustícies no serien saldades. La memòria no és només sentiment; ara també és coneixement.


Reyes Mate, Luces en la ciudad democràtica, Pearson/Alhambra, Madrid 2007


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"