Com avaluar els bons mestres.


"Rose is a rose is a rose is a rose... " Amb aquesta frase de Gertrude Stein, el meu article anterior introduïa la idea que al bon mestre no se'l pot definir teòricament. Continuant amb aquell escrit vull recordar el que Claus von Zastrow, director de The Learning First Alliance (associació que agrupa importants organitzacions educatives dels Estats Units), es preguntava recentment: "Què hem après sobre el reformisme educatiu?" Bàsicament n'hem après tres coses: que cal millorar els centres docents, que hi ha un gran desacord sobre què entenem per millora i que no tot el que importa en educació pot ser quantificat. Malgrat tot, hi ha moltes institucions decidides a mesurar l'eficiència docent definint amb precisió numèrica l'exacta aportació del mestre en l'aprenentatge de l'alumne. La fundació de Bill i Melinda Gates ja ha gastat un munt de dòlars per respondre a aquest repte, i per ara no es mostren gaire satisfets dels seus resultats.

L'economista Eric A. Hanushek és qui va cridar l'atenció amb més claredat sobre l'impacte de la qualitat dels docents en els resultats dels alumnes. Fins i tot assegura que un bon mestre pot compensar els efectes empobridors del seu entorn cultural. Però reconeix alhora que la qualitat del bon mestre no necessàriament es manifesta en característiques directament observables en el progrés a curt termini de l'alumne. Per aquesta raó va ser també el primer a proposar fer drecera identificant els pitjors docents i acomiadant-los. Fins i tot va calcular els mestres que caldria acomiadar perquè els Estats Units superessin els resultats escolars de Finlàndia. La ciutat de Nova York va intentar posar en pràctica aquesta idea, però aviat es va trobar amb un element inesperat: la popularitat d'alguns mals mestres. Efectivament, un mestre pedagògicament dolent pot ser molt popular entre alumnes i pares, que s'oposaran al seu acomiadament. Al llarg del curs 2006-2007 van ser expulsats vuit mestres a Nova York. El 0,01% del total. No sembla que sigui una xifra capaç d'impulsar per ella mateixa la millora general de les seves escoles. La idea no ha estat mai abandonada. L'actual alcalde de la ciutat va declarar recentment que, vista l'eficiència del bon mestre, si fos per ell doblaria el nombre d'alumnes per classe i acomiadaria el 50% dels docents menys efectius.

No desvelo cap secret corporatiu si afirmo que no tothom pot fer de mestre, per la senzilla raó que no tothom posseeix les habilitats imprescindibles per posar-se davant una classe i dinamitzar-ne l'aprenentatge. Però la contractació de bons mestres és difícil perquè, d'acord amb l'economista Dan Goldhaber (el lector ja es deu haver adonat del pes dels economistes en aquest debat), l'experiència, el nivell educatiu i les certificacions acadèmiques del docent només expliquen el 3% de la seva influència en la millora d'un alumne. El que resulta de veritat rellevant és el que Marta Mata anomenava la capacitat d'impregnació. D'altra banda, el docent que ha tingut molt bons resultats un any pot tenir-los dolents el següent. "El bon mestre -diu Goldhaber- és com el vi. De vegades millora amb el temps (encara que modificant les seves qualitats) i de vegades no". I, a més, res no ens garanteix que el professor que substitueix un mestre dolent ho faci molt millor.

Afegeixo que l'avaluació dels docents també te els seus efectes perversos. Si els docents consideren que tindrà conseqüències en els seus salaris tendeixen a fer trampes i a falsificar dades. No ens hauria de sorprendre això. Els mateixos governs europeus ho han fet últimament davant la Comissió Europea. L'autoavaluació rigorosa és, segons el meu parer, insubstituïble, especialment si tenim presents les dificultats evidents dels centres educatius catalans per aprendre de la seva pròpia experiència. En una institució racional seria lògic esperar que els pitjors aprenguessin dels millors i que la institució, col·lectivament, deduís alguna conseqüència dels seus errors. Però no és així. La nostra cultura docent simplement no sap parlar honestament del que fa malament i probablement per això no som capaços d'estendre les bones pràctiques, que fatalment es queden enclaustrades dins les parets d'una classe.

Gregorio Luri, Un bons mestre és ... (i 2), Ara, 12/02/2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"