El valor del que escrius en un blog.

Faig aquest blog, com abans he fet –i continue fent- els articles per al paper. En què canvia el blog? Hi ha la qüestió sintàctica, que és òbvia: sóc jo qui controle l’extensió de les entrades, sóc jo qui decidisc quines il·lustracions, sóc jo qui dispose els hipervincles, al meu gust. I publique quan vull. Un blog, en efecte, és un bon aliat d’això que en diem “literatura del jo” (però un jo no és res sense un nosaltres). Crea un espai informat per una estranya sensació d’intimitat. D’intimitat pública, és clar -i s’observa l’oxímoron. D’una manera més accentuada que en el cas del paper, u es veu amb cor de deixar anar els seus dubtes, les seues reflexions més recòndites, les giragonses biogràfiques, si n’hi ha. Si és que això no és també el producte, en realitat, estrictament dels galons.

Són molts anys ja fent articles de premsa. A poc a poc vas conquistant el dret a dir el que realment penses, sense por a les conseqüències. El dret a dir-ho sense autocensures, per si cal especificar, perquè no hi ha pitjor censor que la teua pròpia petita i intransferible espasa de Dàmocles.

El blog, en tot cas, és un espai personal i intransferible. Es pot usar per a atabalar els lectors amb exercicis més o menys soporífers o per a contorsions acrobàtiques més o menys arriscades. Jo preferisc utilitzar-lo com una ferramenta d’interpretació de la realitat. Però m’escriu un amic insidiós –afable mosca collonera- i em recorda: “Ni els filòsofs verificacionistes, ni els empiristes, ni els fenomenòlegs tenen clar que és això de la realitat. Voler captar “la realitat”, avui com avui, és una proposició sense sentit”. I tanmateix jo –ho lamente per verificacionistes, empiristes i fenomenòlegs- seguiré cercant un lloc on els fenòmens socials siguen avaluats des de la individualitat crítica. Un instrument de coneixement del món a través de l’autoconeixement. Unes “notes” per al públic: unes Notes públiques.

La intimitat -la falsa intimitat- consisteix a pensar que tot això que escrius no ho llegeix ningú i, en realitat, a ningú li importa. I potser –ai- és així!

2. Naix la versió espanyola de The Huffington Post i anuncia que no pagarà els blogaires que s’hi allotgen. Segons la seua directora, Montserrat Domínguez, aquests ja poden considerar-se prou remunerats pel fet d’”arribar a la gent”.

Molt bona la broma. Només li veig una pega: si no es cobra pel blog, no té valor el que hi dius. I si algun dels blogaires té realment alguna cosa interessant a dir, sense recompensa (“la gent” no paga la hipoteca) es cansarà prompte, i deixarà de dir-ho. Només quedarà, doncs, la xerrameca. Així, es donarà la paradoxa que un mitjà que naix per a fomentar el periodisme de qualitat –lluitant en el món digital amb les armes del món digital- acabarà fomentant la banalitat més colpidora. Però que no diguen que no els havíem avisat.

3. En la setmana que ha acabat han mort Josep Lluís Bausset i Ray Bradbury. Sobre el primer he escrit un obituari detallat que es publica al diari Ara (Si a un poeta el salva un bon vers, a un blogaire el pot salvar un eficaç hipervincle). Sobre el segon poca cosa a dir que no s’haja dit ja. Tenien una cosa en comú: a ambdós els agradava parlar de Mart. Només és que un d’ells –Bausset- feia servir l’altre nom d’aquest planeta misteriós: País Valencià. Descanseu en pau, somiadors.

4. Puc llegir en aquest periòdic que Facebook comença a esgotar-se. Als Estats Units, per exemple, el 34% dels usuaris hi passa menys temps ara que fa sis mesos. Es recorda el cas de MySpace: imprescindible fa sis anys, irrellevant avui. I bé: sensació d’haver-la encertat no tenint un compte en Facebook. He deixat passar el temps i el temps m’ha donat la raó. Són coses que poden passar. I passen.

Joan Garí, 4 notes sobre el món virtual, Notes Públiques, 11/06/2012