La por i la cohesió del grup.

La por ha estat sempre una gran força cohesiva, que entre altres han utilitzat els polítics i els caps religiosos. Els polítics fomenten tant el temor a l’enemic com el temor al caos, perquè l’ordre ens dóna una orientació i, amb ella, seguretat. (...) La nostra tendència a l‘ordre també té el seu origen en la motivació de fugida. Ordre significa orientació en el temps i l’espai, i no només en relació amb esdeveniments externs, ja que també ens proporciona seguretat el poder predir el que els altres faran i el saber el que hauríem de fer nosaltres. El nen petit pregunta ja incansablement què s’ha de fer o no fer, perquè així s’orienta socialment i adquireix seguretat. La necessitat. Motivada per la por, d’un coneixement segur del lloc on s’està pot fins i tot conduir a formes extremes de submissió En un grup de nois de catorze anys que s’administraven sols en una casa es formà un grup de tirans als quals la resta havia de lliurar el seu esmorzar. I als sotmesos allò els semblava normal, ja que havien adquirit la seguretat que produeix l’ordre. La promptitud amb què acceptem la superioritat dels jerarques té així mateix una arrel en aquesta seguretat. La por també pot induir una relació entre pares i fills en la que el superior es condueix paternalment i l’inferior infantilment. La vinculació pel temor desenvolupa en la religió cristiana un important paper. L’home es vincula a Déu Pare amb el pecat original i l’amenaça de la condemnació eterna. 

La vinculació pel terror és finalment una estratègia de la tirania. Així com el gos castigat es sotmet gemegant als peus del seu amo i li llepa la mà que empunya el fuet, així els homes se sotmeten al dominador cruel i li obeeixen. (pàgs. 167-168) 

Irenäus Eibl-Eibesfeldt, Amor y odio. Historia natural del comportamiento humano, Salvat Editores, Barna 1995