Fins aquí hem arribat.

El sistema polític nascut de la Transició està arribant al seu final. Cada dia tenim noves proves del deteriorament d'un model construït sobre la interrelació PSOE-PP a Espanya i CiU-PSC a Catalunya. La Transició va venir determinada per la Guerra Civil -que va actuar com un superego col·lectiu i ens va deixar com a herència no només l'amnistia sinó també l'amnèsia- i per la por a la inestabilitat.

Mai sabrem la veritat sobre les relacions de forces d'aleshores. Però entre el soroll de sabres, la falta d'experiència democràtica dels diferents actors i les moltes incerteses, l'estabilitat es va convertir en la gran obsessió. I més amb l'explosió d'UCD en la primera fase del procés. 

El PSOE va arribar al poder amb un suport polític i una autoritat moral sense precedents. Amb la coartada de l'estabilitat, va renunciar a la tasca principal: dotar el país d'una cultura democràtica que no tenia. I va consolidar un règim basat en l'opacitat d'un bipartidisme tancat i de la cultura de majoria absoluta. Al mateix temps, l'estat de les autonomies desenvolupava per tot el territori un sistema parroquial, una forma postmoderna del caciquisme. 

Agraïm al règim els serveis prestats: consolidar la democràcia (encara que de baixa qualitat), desenvolupar un estat del benestar que no teníem -i que no hem de permetre que es perdi-, assolir uns nivells de convivència acceptables (amb l'excepció basca) i, també, no haver aconseguit neutralitzar Catalunya i el País Basc. Però ja no dóna més de si. Treballats per la cultura de la indiferència, tendim a pensar que la renovació ha de sortir del mateix règim. Estem massa acostumats que ens portin, i els canvis es conquisten. Si esperem asseguts ni arribarà la regeneració ni, per descomptat, la independència. Els moviments socials han ensenyat el camí: la recuperació de la política al servei dels ciutadans es fa fent-la, prenent la iniciativa sense por. Tant a Catalunya com a Espanya, el règim, amb els poders corporatius que el tutelen, intentarà sobreviure. Llevat que la ciutadania ho impedeixi. En positiu.

Josep Ramoneda, En positiu, Ara, 17/02/2013

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"