Mandeville: com els vicis privats esdevenen beneficis públics.

Quan la senyora Cospedal, fa pocs dies —arran de l’escàndol dels suposats pagaments irregulars (per passiva i per activa) que afecten els càrrecs directius del PP—, deia que no entenia per què la gent es queixava tant, atès que el seu partit estava portant la societat espanyola cap a la solució de la crisi que ens afecta, s’alineava, segurament sense saber-ho, amb la teoria politicoeconòmica de Bernard Mandeville (1670-1733), un metge d’origen francès que va exercir gairebé tota la vida a Anglaterra i que va escriure en anglès bona part dels seus llibres, entre ells la dita Faula de les abelles, o de com els vicis privats es transformen en beneficis públics (1714-1729).

En aquest llibre —que el nostre Ferrater Mora va traduir al castellà, FCE, 1982—, avui introbable, Mandeville sostenia que la cosa més natural del món, si considerem la naturalesa humana, és que la gent robi tot el que pugui: els poderosos —a gran escala— roben de l’Estat o de les grans corporacions financeres; els pobres roben manipulant la balança per oferir als compradors menys mercaderia de la que paguen (cosa que avui fan tots els flequers del país, a diferència del temps en què el pa es posava damunt la balança i el pes s’arrodonia amb una torna). La Histoire des idées politiques, de Philippe Nemo (París, PUF, 2002) glosa la doctrina de Mandeville amb aquestes paraules: “Un rusc gran i ben fornit d’abelles, en què els individus es comporten d’una manera poc moral [perquè n’hi ha que treballen molt, i n’hi ha que no fan brot, però mengen més que ningú], viu en el confort i en el luxe. Però hi ha abelles que es queixen i que no suporten la corrupció que regna en el rusc. Júpiter decideix, llavors, rescabalar-les. Per la intervenció divina, tothom es torna moralment irreprotxable. Llavors el rusc es deteriora, s’hi instal·la la pobresa, i, finalment, el país, afeblit, esdevé una presa per als estrangers. La qüestió resideix, doncs, en el fet que els suposats vicis de què es planyien les bones ànimes constitueix, en el fons, els mecanismes mateixos de la prosperitat, el poder i el benestar comú”.

Segons Mandeville, el fet que en una societat hi hagi gent que s’enriqueix il·lícitament significa, al capdavall, una garantia de la circulació del diner, la producció de mercaderies, el consum i, doncs, la bona marxa de l’economia general. Quan funcionen correctament aquests mecanismes d’enriquiment delictiu, es produeix un progrés econòmic que permet que “els pobres, ells mateixos, visquin més bé que no vivien els rics temps enrere”. En aquest sentit, allò odiós de la desigualtat i del crim queda compensat pel millorament del destí dels més desafavorits, que són els que solen manifestar-se i queixar-se, escandalitzats. L’interès personal, l’egoisme, el robatori, la prevaricació i totes les figures legalment i sensatament considerades tradicionalment delictives acaben, segons l’autor, transformades en el planter de la prosperitat i la felicitat comunes.

 

Grans autors de la Il·lustració prerevolucionària, com Hume, Voltaire i Adam Smith, van rebatre de manera abrandada aquesta teoria, sens dubte emparats per un rigor moral que, passada la revolució de 1789, va convertir-se en la norma legal que, cada dia més, permet perseguir aquestes conductes, jutjar-les i castigar-les: tot plegat una influència —per la via del Dret dels segles humanístics— de les teories polítiques de Grècia i Roma, i també, naturalment, de la moral evangèlica. Però d’altres autors, polítics i economistes, tots els qui defensaven l’anomenat “utilitarisme ètic”, van mostrar-hi el seu acord i es van felicitar per l’enorme lucidesa de Mandeville, el qual, sigui dit de passada, va traduir una colla de faules de La Fontaine, que és un dels homes més sensats que mai hagi donat França. Quantes coses contràries entre si diu la història de la teoria política!

Llordi Lovet, Polítics corruptes, El País, 12(02/2013