La filosofia i el racó de pensar.

Potser sigui una mica pretensiós amb el que diré, però les últimes generacions de pares i mares hem abusat d’ un tipus de sanció que hem aplicat al nostres fills quan desafiaven la nostra autoritat: per no ser titllats de pares opressors i agressius, substituïren el pam-pam al cul pel racó de pensar. Quan el nen o la nena fenien alguna rebequeria, castigats al racó de pensar. El pensar com a substitut d’una bona nata, era la recomanació que psicòlegs i pedagogs oferien a les famílies per disciplinar la prole. Com volem que el ciutadà pensi, si ha estat educat perquè associï el pensar a una sanció que per civilitzada era el que era, una sanció. El pensament acaba sent una reacció condicionada a un acte dolent. Quina forma de malbaratar una capacitat humana, reduïda a una forma de repressió benigna. Gràcies psicologia. Gràcies pedagogia. Heu aconseguit així, d’una forma subtil, matar la mare filosofia. Si no els haguéssim fet cas, poder tindríem persones que haurien canalitzat els seu traumes a través del pensament i la literatura. Ara com a venjança, toca enviar al racó la filosofia.

Sembla que la política s’ha aprofitat del terreny fèrtil que han preparat la psicologia i la pedagogia per escometre amb més facilitat la tasca d’arraconar la filosofia més del que ha estat quasi sempre. A més per aquestes contrades és possible que s’hagi insistit massa que la filosofia és un saber massa habituat a no sortir de les aules i dels murs de les institucions educatives. Sortir a prendre l’aire com a mínim de tant en tant, comptades vegades ha format part de les seves pràctiques habituals. D’altra banda, també ha existit la impressió força estesa que el lloc que havia d’ocupar la filosofia havia de ser sempre un espai en què només les minories i les elits intel·lectuals havien de trobar-se còmodes, alienes a les opinions de la resta dels mortals. Creences que ensopeguen amb el fet que des del seu origen la filosofia  ha buscat la interpel·lació pública i el lloc on la seva presencia convoqués l’atenció de la gent. Això és el que pretenia Sòcrates quan apareixia per l’àgora d’Atenes. L’anomalia actual és fer del pensament una cosa propera i viva, present i compartida. El pensament entre nosaltres s’ha convertit en una activitat de solitaris i ressentits. Tot el contrari dels grecs. En aquell món un dels càstigs més greus era el de l’ostracisme, on la persona sentenciada era apartada de la resta i se li prohibia participar en la reflexió pública.

Tot això a la llarga s’ha de pagar. En nom de l’eficàcia, la futura llei d’ensenyament que prepara el govern espanyol, a la filosofia, com a altres assignatures, li està preparant una manera un tant peculiar d’entendre l’ostracisme. Amb això les autoritats esperen que regni el silenci més absolut en les escoles i els instituts. El més trist és que molt poca gent la trobarà a faltar. Ni tan sols han pensat en les conseqüències que aquest fet pot tenir per les seves vides. I és perquè no saben o no poden o si ho fan estan molt sols castigats en el racó de pensar.

Manel Villar