pobres

Hi són, però amb prou feines se'ls veu. Són legió, un exèrcit alimentat pel fracàs de les polítiques en curs. Són els pobres, un de cada cinc a Espanya, segons dades de l'INE. La pobresa s'acarnissa entre els infants i els emigrants, però l'empobriment amenaça tothom, sobretot les classes mitjanes. És la realitat més despietada, molt més que el terrorisme o els accidents de trànsit. Però si són el símptoma del fracàs d'un sistema econòmic i polític, ¿com és que no passa res? ¿Per què no es produeix un esclat social? ¿Per què els polítics segueixen amb les seves rutines, impotents, indiferents? Per molt menys la política ha posat el fre d'alarma, la societat ha sortit al carrer, ens hem conjurat tots, per exemple, contra el terror o contra la guerra.

Reconeguem que els pobres mai han pintat gaire cosa. Marx, l'agitador dels oprimits moderns, els menyspreava descaradament i només tenia ulls per al proletariat. Aquest sí que li interessava perquè els proletaris eren els que movien les rodes de la història, mentre que els pobres, el lumpen, eren improductius. La revolució proletària que anunciava pretenia traduir a poder polític el poder real que els treballadors ja tenien en el procés de producció. En aquesta festa no hi estaven convidats els pobres que ni tenien res ni res podien fer.

Hi va haver un temps en què sí que van fer un forat a la història. Va ser un moment fundacional, quan Aristòtil, per primera vegada, va plantejar la raó de ser de la política. Vivim, deia, en una societat dividida en dues parts o partits: els pobres i els rics. La política consisteix a trobar regles de convivència acceptables per a tothom. Fins aquí, tot clar. El problema, afegia, és que els rics, que són els forts, volen imposar les seves lleis als altres, però són els pobres els que poden pensar en formes universals, acceptables per tothom, fins i tot pels rics. Això és el que explica la dificultat i la grandesa de la política. Des d'aleshores no han aixecat cap. Han canviat les maneres, però no les regles.

Avui igual que ahir mana la riquesa. Associem mèrit a ser ric i culpa a ser pobre. Remetem el destí del pobre al del ric, per això es repeteix com un mantra la idea que cal aprimar-se per sortir del forat i ser competitiu i així tornar als vells bons temps. Si als rics els va bé, els anirà bé als pobres.

El que el sistema no suporta és que s'actualitzi el concepte polític de Aristòtil, és a dir, que es privilegiï el punt de vista del pobre i es vegi la riquesa dels rics com un procés lligat a l'empobriment dels pobres. ¡Quin horror si algú arriba a descobrir que la política va néixer no per fabricar rics sinó per no tenir pobres! Si tenim tan bona opinió de la riquesa i tan dolenta de la pobresa és perquè les dissociem i ens hem cregut que la creació de riquesa acaba amb la pobresa. Però llavors oblidem que contra aquest romanço va néixer la política. S'acaba amb la pobresa lluitant contra ella i això no sol comportar la creació de grans fortunes.

Diuen que no hi ha alternativa a la crisi. Per al cas que fos crònica, com ja vaticinen uns qunts, se n'hi hauria de buscar, per si de cas. Hi ha alguns senyals que mereixen atenció. Aquest Papa, anomenat Francesc, està donant a entendre que l'epicentre de la humanitat és el pobre. Aquí és on la humanitat està més amenaçada però també on es pot salvar. A veure què fa ara. Óscar Romero, aquell bisbe de San Salvador, assassinat per defensar idees que tan poc agradaven a Karol Wojtyla i a Joseph Ratzinger, deia que si s'ocupava dels pobres l'aclamaven com a sant, però que si denunciava les causes de la pobresa, el desqualificaven per radical. Caldrà veure si Francesc prefereix la radicalitat a la santedat. Aquest gest coincideix amb el que proposa qui segurament és el politòleg més important d'Europa des de fa uns quants lustres, Giorgio Agamben. El pensador italià és l'autor d'un llibre titulat franciscanament Altíssima pobresa. Hi reivindica Francesc d'Assís, algú que va veure bé la relació entre riquesa, dret i violència sobre l'home i el món. L'alternativa a aquest món deshumanitzat, que és el nostre, havia de passar per la renúncia al dret de propietat referida als béns, al temps d'un i a la pròpia persona.

Avui és difícil imaginar que això sigui una alternativa. No hi ha manera de desenredar tot l'entramat legal que ens sosté. Però no és tant un nou sistema el que es proposa com una manera de viure diferent. Una altra manera de relacionar-nos amb els altres i amb la naturalesa. Diu Agamben que aquest canvi solament tindrà lloc quan hàgim provat amb totes les altres fórmules polítiques. Caldrà veure si ja ens estem acostant a aquest moment crític, justament entre el fracàs de la política convencional i l'estampida final.

Manuel Reyes Mate, Els pobres no són d'aquest món, el periódico.cat, 22/04/2013