M'ho van
ensenyar des de petitó. T'has d'esforçar, has de millorar, t'has de
superar i sacrificar-te. I em va semblar antinatural, jo volia jugar a
soldadets. Però ja se sap, a aquesta edat el teu instint es considera un
defecte a corregir. A l'escola vaig descobrir allò de les notes, en
deien «qualificacions», del 0 al 10. Premi a l'excel·lent i humiliació
per al suspens. ¿Per què? Va començar la por, la vergonya. Si vols ser
algú has de destacar i ser millor que els altres. Així comença la trista
xerrameca de la competitivitat que tanta angoixa confereix a la gent
civilitzada. Una escalada cap a a dalt, on a poc a poc es relaxen les
regles i gairebé tot està justificat. Copiar, empènyer, enganyar,
robar¿, i també autoflagel·lar-se amb jornades infernals. Sacrificar la
teva família, les amistats i acabar agrint el caràcter. I a poc a poc el
teu cos. La teva ment ja s'haurà malmès del tot pendent de pujar una
mica més. Ocuparàs els primers llocs i tindràs recompensa material.
Seràs algú competent i envejat. És el que denominen ambició sana, com si
existís la música militar.
I ara penso: ¿per què és millor qui
treu deus o és líder? ¿De què ens ha servit tant d'elogi de la
competència, ser superior, estar al
top, escalar en el rànquing?
Per satisfer egos malalts i donar benefici a gent sense escrúpols. No he
vist mai que els ganduls hagin causat cap mal, i sí en canvi els
primers de la classe quan arriben a ser
yuppies. Algú conformat
amb el seu estatus sol ser feliç, però el cobdiciós sempre pateix i
anhela. Tingui el que tingui. Sempre una mica més. El seu triomf i
aplaudiment social ha estat la llavor del nostre món desballestat i
brut. ¿I si manés la gent que treia un suficient però està satisfeta?
Sense ànim d'escalar en la vida és possible repartir més benestar. ¡Però
això seria d'un món incompetent!
Juli Capella,
Elogi i refutació de l'ambició, el periódico.cat, 02/04/2013
Comentaris