Kierkegaard, la fe i la força de l'absurd
 |
| Soren Kierkegaard |
Com que tenim tendència a
pensar que som vius, no calen motius excepcionals per llegir filosofia, i
com que sovint els grans pensadors també solen ser enormes literats,
s'acaba demostrant una sensacional interacció entre literatura i
pensament, malgrat que puguem quedar-nos a les portes d'alguna llum
reveladora i haver d'admetre una resignació infinita, traduccions a
banda. Alguns creuen que els filòsofs i els lectors de filosofia tenen
el deure de ser ensopits i funeraris. Res més allunyat d'un llibre tan
incitant com Temor i tremolor , publicat per primera vegada
l'any 1843. Tanmateix, si sou escèptics i temeu l'abaltiment, us
assabento que Kierkegaard és un mestre brillant de la suggestió
intel·lectual.
Temor i tremolor és una profunda meditació sobre la fe a través de la figura d'Abraham, el personatge del llibre 22 del Gènesi
, i en especial d'aquell instant terrible en què Javhè demana al vell
Abraham que sacrifiqui el seu fill Isaac al cim de la muntanya de Morià.
I això, després de dies d'una ascensió angoixosa en què Isaac pregunta a
son pare, una vegada i una altra, quina serà la víctima del sacrifici. I
arriba aquell moment brutal en què, inesperadament, el pare s'abalança
contra el fill amb el ganivet a la mà i una furibunda expressió
d'assassí gravada al rostre.
Kierkegaard sembla tan turmentat per aquesta actitud
incomprensible, per aquest acte de fe suprem i pel silenci d'Abraham
davant els seus, que no pot desfer-se del llast angoixant dels
interrogants: atès que el sacrifici humà és èticament inacceptable, ¿es
pot considerar bo l'intent d'Abraham de sacrificar el seu fill? ¿És que
Déu pot alterar l'ordre ètic establert? ¿És il·limitada l'obligació
moral absoluta d'acomplir la paraula? ¿Es pot defensar el silenci
d'Abraham davant Sara, Eliezer i Isaac amagant el seu propòsit? I aquí
ressalta la genialitat filosòfica de Kierkegaard quan fa aparèixer la
figura del cavaller de la infinitud, el cavaller de la resignació
infinita, l'heroi tràgic capaç de desordenar-ho tot per una causa i
conviure amb el dolor que això li produeix. Però aquest cavaller, posem
per cas, Agamèmnon, sorgeix en esguard d'un altre, el cavaller de la fe,
que és Abraham, el qual renuncia a tot i es dóna a la força de
l'absurd, a la fe, en un intent d'arribar a Déu. I en darrer terme
Kierkegaard afirma que el moviment de la fe ve donat per la força de
l'absurd. Altrament, què diferencia Abraham d'un assassí? L'única
diferència, diu, ve donada per aquesta fe en l'absurd. Pura paradoxa.
I encara més, perquè el llibre és d'una suggestió inesgotable.
Amb ben just 150 pàgines el lector participa d'una fabulosa dansa
d'elevació i pot acabar arribant -qui sap- a l'estadi antilògic que
precedeix la fe, el de la resignació infinita, tan necessari avui. Si
més no, en aquest llibre genial sobre l'angoixa i la paradoxa, hi
trobarà la bona companyia d'altres convidats excepcionals com Hegel,
Goethe, Shakespeare, Sèneca i el mateix Sòcrates. És evident que per a
tots els que creiem en l'absurd d'aquesta existència intransferible que
som, el nostre cavaller de la fe no pot ser cap més que Kierkegaard,
camuflat sota el pseudònim de Johannes de Silentio.
Joaquim Armengol, Kierkegaard, la resignació infinita o la força de l'absurd, Ara, 04/05/2013
Comentaris