La societat de l'exposició (Byung-Chul Han).



 
La societat de l’exposició (pàgs. 25-33).
La societat de la transparència és una societat de l’exposició perquè viu de l’absolutització d’allò visible.

El valor d’exposició: una cosa val perquè pot ser vista.
En la societat positiva, en la que les coses convertides ara en mercaderia, han d’exposar-se per a ser, desapareix l seu valor cultural a favor del valor d’exposició. Les coses es revesteixen d’un valor només quan són vistes.
El valor d’exposició constitueix el capitalisme consumat i no pot reduir-se a l’oposició marxista entre valor d’ús i valor de canvi. No és valor d’ús perquè està fora de l’esfera d’ús, i no és valor de canvi perquè en ell no es reflecteix cap força de treball. És degut només a la producció d’atenció.
En la societat de l’exposició, cada subjecte és el seu propi objecte de publicitat. Tot es mesura en el seu valor d’exposició.
El valor de l’exposició depèn sobretot de l’aspecte bell. L’absolutització del valor d’exposició es manifesta com a tirania de la visibilitat. 

La coacció de l’exposició: l’obligació de ser visualitzat per generar valor d’exposició, per explotar-lo.
La coacció de l’exposició, que lliura tot a la visibilitat, fa desaparèixer totalment l’aura com a “aparició d’una llunyania”. política. L’economia capitalista ho sotmet tot a la coacció de l’exposició. Nomes l’escenificació expositiva genera valor, es renuncia a tota peculiaritat de les coses. Aquestes no desapareixen en la foscor, sinó en l’excés d’il·luminació. 
La coacció de l’exposició engendra una necessitat imperiosa de bellesa i un bon estat físic. L’operació bellesa persegueix l’objectiu de maximitzar el valor d’exposició. Els models actuals n transmeten cap valor interior, sinó només mesures exteriors. L’imperatu de l’exposició condueix a una absolutització del visible i exterior. L’invisible no existeix, perquè no engendra cap valor d’exposició, cap atenció.
La coacció de l’exposició explota el visible. La superfície brillant és a la seva manera transparent. No se li pregunta més enllà d’això. No té cap estructura hermenèutica profunda.
L’imperatiu de la transparència fa sospitós tot allò que no se sotmeti a la visibilitat. En això consisteix la seva violència.

Societat pornogràfica: tot es valora a partir del seu valor d’exposició.
Pornografia és el contacte immediat entre la imatge i l’ull. Tot està cap enfora, descobert, despullat, desvestit, exposat. L’excés d’exposició fa de tot una mercaderia, que “està lliurat, nu, sense secret, al devorament immediat” (J. Baudrillard).
El porno no només aniquila l’eros sinó també el sexe. Fa impossible experimentar el plaer. La sexualitat es dissolt en l’execució femenina del plaer i en l’ostentació de la capacitat masculina. El plaer exposat, posat davant la mirada, no és cap plaer.
És obscena la hipervisibilitat, a la que li manca tota la negativitat de l’ocult, l’inaccessible i el misteriós.
Les imatges plenes de valor d’exposició, no mostren cap mena de complexitat. Són inequívoques, és a dir, pornogràfiques.

Habitar o ser exposat: estar en pau o ser explotat
El cos es cosifica com un objecte d’exposició a qui s’ha d’optimitzar. No és possible habitar en ell. Cal exposar-lo, i amb això explotar-lo. Exposició és explotació. L’imperatiu de l’exposició aniquila l’habitar mateix. Si el mon es converteix en un espai d’exposició, l’habitar no és possible. L’habitar cedeix el pas a la propaganda, que servei per elevar el capital d’atenció. Habitar significava originàriament “estar satisfet (en pau); conduït a la pau, romandre en ella”(M. Heidegger). La permanent coacció de l’exposició i l rendiment amenaça aquesta pau.

Estètica de la societat de la transparència: Acceleració contra reflexió.
La comunicació visual es realitza avui per contagi, desfogament o reflex. La manca tota la reflexió estètica. La seva estetització és, al capdavall, anestèsica. Per exemple, per al “m’agrada” com a judici de gust, no cal cap contemplació que es demori. Les imatges plenes de valor d’exposició no mostren cap mena de complexitat, estan mancades de tot afany rupturista, que incitaria a una reflexió, a una revisió, a una meditació. La complexitat fa més lenta la comunicació. La hipercomunicació anestèsica redueix la complexitat per accelerar-se. És essencialment més ràpida que la comunicació de sentit. Aquest és lent. És un obstacle per als cercles accelerats de la informació i comunicació. Així, la transparència va lligada a un buit de sentit.

Impossibilitat de la contemplació estètica: la manca de distància no és la proximitat.
En virtut de la manca de distància, no és possible cap contemplació estètica, cap demora. La percepció tàctil és el final de la distància estètica, de la mirada, i fins i tot és el final de la mirada. La manca de distància no és la proximitat . Més aviat l’aniquila. La proximitat és rica en espai, mentre la manca de distància l’aniquila. La proximitat porta inscrita una llunyania. Per això està lluny. La transparència desallunya tot cap a el que és uniforme mancat de distància, que no està ni lluny ni a prop.


Byung-Chul Han, La sociedad de la transparencia, Herder, Barna 2013

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"