migdiada (diccionari Reyes Mate).



El president del fons d'inversions KKR recomana invertir a Espanya perquè els espanyols «ja no fan la migdiada», és a dir, són altament rendibles ja que treballen molt i barat. La declaració de l'home de negocis americà Henry R. Kravis ha estat celebrada en cercles del poder com la prova que el país està sortint de la crisi.

La notícia té alguna cosa d'inquietant, perquè fa temps que els espanyols no fem la migdiada, un saludable hàbit hispà més practicat ja fora que dins de les nostres fronteres. Però, al posar-la com el contrapunt d'un treball productiu, el que s'està dient és que el món financer prospera gràcies al treball dur i barat dels que ja no fan la migdiada. No hi ha migdiada però hi ha negoci.

EL que hauria de saber un inversor estranger és que aquí el problema no és treballar, si per això entenem la disposició del treballador a l'esforç, sinó el treball: que no n'hi ha o n'hi ha poc i dolent. Al Zócalo de Mèxic, al costat dels murets de la catedral, són legió els aturats que esperen asseguts que algú vingui a contractar-los. Una bona part dels nostres carrers i places són com el Zócalo de la capital mexicana. El que desassossega és que aquest treball deteriorat sigui el caldo de cultiu d'una inversió productiva.

Com que és molt alta la temptació de valorar positivament aquest conjunt que conformen inversió rendible, per un costat, i treball dur i barat, per l'altre, s'imposa l'obligació de jutjar-lo des de la perspectiva dels treballadors. És significatiu que en la presentació social de la realitat espanyola el que subratlla i magnifica el magnat americà és la rendibilitat del moment, mentre que el que s'invisibilitza és, com diria un filòsof pedant, «el món de la vida del treballador», és a dir, el que aquell treballador està sentint i vivint.

I el que s'està produint davant els nostres ulls és un colossal canvi. Està desapareixent el somriure i ocupant l'espai les celles arrufades. Hi ha tristesa en els vells i perplexitat en els més joves perquè s'ha robat al present la seva corresponent càrrega de promesa.

Aquesta frustració és particularment greu, perquè té lloc després d'un temps de màxima il·lusió. Mai com ara el món havia disposat de tants recursos gràcies al desenvolupament espectacular de la ciència i la tècnica. Per calibrar les esperances dipositades per l'home en l'enlairament del desenvolupament tècnic que ara tant ens frustra s'hauria de recordar que al principi, per exemple, es dibuixaven les locomotores amb potes de cavall. En comptes de rodes, potes de cavall per donar a entendre que els somnis de felicitat que la humanitat havia lligat al desplaçament d'uns equins, exclusius d'uns quants, estarien ara a l'abast de tothom. Qualsevol podria pujar a un tren i el tren podria circular fins als confins de la Terra.

Tot això s'ha trencat. I no és que la gent se sàpiga més pobra, sinó que se sent privada del somni de la felicitat. El que importa és sobreviure, no somiar. Durant el barroc, un temps fosc de guerres i pestes, la gent expulsada del festí de la història es refugiava en la naturalesa. Eren temps del «beatus ille» de fra Luis de León. Es buscava en la immutable naturalesa la pietat que l'acció de l'home negava. Això ja no és possible, perquè la naturalesa ha estat colonitzada per la tècnica. Hem perdut el vincle amb el que és natural fins al punt que el fill d'un pagès ja no sap cultivar la terra. I, a més, tot està regulat. L'única escapatòria és el món virtual. Ens han inundat d'artefactes digitals perquè ens submergim en unes relacions irreals tot i que entretingudes. Això distreu, però no aconsegueix canviar la dura realitat.

El missatge que ens arriba per la via de les dites i els fets és que renunciem al somni de ser feliços. L'ésser humà, diuen alguns, és una peça en l'ordre del cosmos que no hauria de fer-se il·lusions. S'ha creat i cregut unes expectatives exagerades que estan molt per sobre de les seves possibilitats. Això dels drets humans és fruit d'un rampell en ments infectades pel virus judeocristià. I aquesta resignació predicada en els discursos la veiem confirmada en els fets. Els que fan anar les rodes de la història estan demostrant que només són hàbils creant problemes. Només cal obrir un diari per qualsevol pàgina.

La Constitució del 1812 proclamava que «l'objecte del Govern és la felicitat de la nació». No fa falta arribar a tant. N'hi hauria prou que els governants no molestessin, que és el que fan quan celebren com un triomf la misèria del treball actual. Per a qui ho pateix, aquesta celebració oficial és viscuda com la negació del seu dret a la felicitat, una cosa a la qual, malgrat tot, ningú està disposat a renunciar.

Reyes Mate, Empesos a la infelicitat, El periodico.cat, 15/10/2014

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"