Capitalisme 'black friday'.

Aquest any el fenomen netament nord-americà del black friday ha començat a generar impactes notables també aquí, i s'ha incorporat en l'estratègia comercial que assenyala l'inici de la campanya nadalenca. El costum de fer grans descomptes just després del dia d'acció de gràcies s'ha anat estenent a tot el món. No només als Estats Units, sinó també al Regne Unit s'han viscut enfrontaments entre clients per aconseguir un telèfon intel·ligent o un televisor de plasma, o s'ha cridat a la policia per protegir centres comercials davant l'allau de compradors. La majoria són gent treballadora, amb salaris baixos que aprofiten les ofertes per poder fer front als regals de Nadal.

Aquest any, en ple black friday, molts dels empleats de Walmart a les més de 4.000 botigues de la cadena comercial més important del país lluïen aquest adhesiu: Walmart: Stop Bullying, Stop Firing, Start Paying (Walmart: deixa d'assetjar, deixa d'acomiadar, comença a pagar). Es queixaven dels baixos salaris que els impedeixen arribar a final de mes. Als Walton, propietaris de la cadena, se'ls coneix per tenir posicions d'extrema dreta, vendre armes i donar suport als lobbies que les produeixen i protegeixen, finançar les campanyes negacionistes de l'efecte hivernacle, oposar-se a la regulació del salari mínim i assetjar als que s'afilien a sindicats.

Però, més enllà d'aquests fets, el que s'ha denominat Walmart economy treballa als marges de l'economia productiva, comercialitzant productes de baixa qualitat, produïts en condicions draconianes a la Xina i altres països, amb salaris que amb prou feines si permeten sobreviure els empleats, mentre la cadena augmenta els beneficis. La lògica és: et pago malament, però pots anar fent i fins i tot consumint comprant ximpleries amb grans descomptes. Treballadors pobres, amb salaris al límit per subsistir i comprar endeutant-se, però insuficients per poder viure dignament i sentir-se ciutadans. Aquest és el tipus d'economia que s'està generalitzant. Tensions entre pobres que competeixen per treballar al preu que sigui, per obtenir els productes de consum més desitjats i publicitats un d'aquests dies de grans descomptes, i que acaben enfonsant cada dia més les condicions de vida de la gran majoria, mentre creixen els beneficis dels que financen tot el muntatge.

Les manifestacions als Estat Units contra les condicions laborals de la cadena Walmart, contra les exigències patronals per obrir abans el black friday i tenir més possibilitats de venda, encara que fos obligant els empleats a no celebrar el dia d'acció de gràcies amb la família, són per a alguns l'inici d'un cicle nou de lluites socials. No ja associades a elements genèrics de malestar o indignació, sinó de nous formats de lluita de classe vinculades a les condicions de vida i de subsistència. És creixent la pugna en diverses ciutats per aconseguir fixar el salari mínim l'hora més enllà dels 7,25 dòlars actuals. Així a Seattle s'han fixat 15 dòlars l'hora com a mínim de dignitat laboral. I també a Londres s'ha pres una mesura similar.

Anem (re)descobrint així en què consisteix la llibertat en l'era de la postmodernitat. Podem canviar de canal, de color de cabells, de nòvio o nòvia, fins i tot ens podem alterar o modificar el cos, però que no se'ns acudeixi canviar el món i les condicions que el fan injust i alienant. No es tracta d'un comentari moralista. És simplement una descripció del que se'ns presenta com una era de l'extrema subjectivitat, de l'autonomia sense límits. La retòrica superficial d'una llibertat individual que en el fons restringeix i limita fins a anul·lar la mateixa capacitat individual d'actuar. El consumisme a la Walmart, la proliferació dels black friday, dels dies sense IVA, del dia dels solters promocionat per la cadena xinesa Alibaba, les constants apel·lacions a aprofitar descomptes via telefònica o Internet, les facilitats creixents per comprar a crèdit, són mostres d'aquesta concepció estrictament mercantil i apolítica de l'autonomia individual. Ningú pot estar en contra de l'ampliació de l'esfera d'autonomia individual. Però, el problema és que si limitem aquest increment de la llibertat a la lògica de la "producció de desitjos" (com diu David Harvey), en el fons contribuïm a la política de la distracció, a la negació d'una part clau de la llibertat d'acció que és poder modificar la realitat. Només així podrem recuperar la part de la nostra autonomia que se'ns nega, i evitar-ne la reducció a un individualisme possessiu i políticament apàtic. La batalla és per recuperar el significat veritable i profund de democràcia, de llibertat, d'autonomia.

Joan Subirats, Democràcia i economia 'black friday', El País, 15712/2014