Fam de temps.

La reflexió sobre la fugacitat de la vida, el temps inaprehensible, és consubstancial a l’ésser humà i ha recorregut la història de la humanitat. Però avui cal aturar-s’hi novament i amb més èmfasi perquè la impressió generalitzada és que el temps va més ràpid que mai i s’ha convertit en un bé que escasseja. Què ha passat, si és que ha passat alguna cosa? Som hàmsters que correm frenètics en una roda sense poder avançar-hi ni sortir-ne? Hem perdut la sobirania sobre el nostre temps? Quin és el paper de les noves tecnologies?

Amb l’objectiu de debatre sobre aquesta sensació generalitzada d’hiperacceleració, sobre la falta de temps per “encaixar la pluralitat d’exigències” de la societat actual, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) ha iniciat un cicle de conferències amb sociòlegs i fi-lòsofs de referència. El CCCB s’ha volgut sumar des de l’àmbit de la reflexió a la Iniciativa per a la Reforma Horària, que impulsa una racionalització horària a Catalunya precisament per recuperar la llibertat sobre el temps propi, desentortolligar-la de la llarga jornada laboral espanyola i catalana.

“Hem de reaprendre a ser amos del nostre temps”, assenyala Salvador Cardús, professor de Sociologia (UAB) i membre de la Iniciativa per a la Reforma Horària, qui va obrir el cicle del CCCB. El problema no és el temps lliure, indica Cardús, sinó el temps sobre el qual es poden prendre decisions, d’autonomia. El que els sociòlegs denominen el discretionary, i és la seva absència la que ofega.

Les mirades dels experts no són exactes, hi ha paradoxes, en el debat –per exemple, es té menys temps lliure alhora que hi ha més dedicació als fills–, però el fil conductor és el que el sociòleg alemany Hartmut Rosa defineix com la “fam de temps” de la societat actual. Rosa, que serà al CCCB el 14 de març, ha analitzat l’acceleració social des “dels plaers de la motocicleta fins a la desolació de la roda de caminar” (la dels hàmsters). La mobilitat, les comunicacions, la velocitat van empoderar l’home –assenyala en el seu article Full speed burnout? (cremats a tota velocitat) – per moure’s al llarg de la Terra, per desenvolupar un projecte individual de vida. La bona vida era la vida autònoma, i això quedava simbolitzat a la motocicleta amb la seva fusió de velocitat i llibertat. Avui, prossegueix el sociòleg, la “bona vida” ja no és l’autònoma, sinó la plena: provar les màximes opcions de les moltes que té el món. Però aquest anhel només funciona, indica, si els actors el poden controlar. Si la motocicleta era control, línia recta, avui l’acceleració no s’experimenta així. Rosa contextualitza aquesta sensació en el marc d’una economia capitalista de creixement constant: la recerca de beneficis, els inversors volen la màxima rapidesa en el retorn i en la circulació del capital, la qual cosa accelera la producció i el consum. Un context en el qual cal anar per davant respecte a les innovacions. Un èmfasi en la competència i en els resultats que salten de l’àmbit econòmic i impregnen altres esferes socials. I aquí arriba aquesta roda d’hàmster: ja no es corre per arribar a algun lloc, sinó per no quedar enrere, sense autonomia, i encara que es corri molt ràpid, al final del dia no es tindrà mai la sensació d’haver acabat la feina.

Un món que es regeix amb rigoroses normes temporals, horaris, dates de lliurament, el poder del curt termini, la lògica de la gratificació instantània que genera en l’individu el sentiment de culpa. Al final del dia, assenyala aquest sociòleg, ens sentirem culpables perquè no hem aconseguit totes les expectatives. Tot això en una societat en la qual saltar de la roda de l’hàmster significa molt probablement no poder tornar-hi a entrar, i les altes taxes d’atur s’encarreguen de recordar-ho. Fan falta, així doncs, solucions col·lectives.

Arran d’aquestes teories, Judy Wacjman, catedràtica de Sociologia de la London School of Economics (vegeu l’entrevista adjunta), considera també que s’han de buscar solucions generals, especialment en l’àmbit laboral, encara que no tot en la vida s’ha accelerat. Estar ocupat, ser productiu, assenyala, és signe d’estatus i no es pot culpar les noves tecnologies d’aquesta acceleració, sinó a un conjunt que incumbeix la naturalesa del treball, la composició de les famílies i la nova idea de paternitat intensiva. Es tracta de “democratitzar” el temps –que no valgui molt més el temps d’uns que el d’altres–, repartir millor la feina i estabilitzar la societat sense que sigui necessari el creixement perpetu.

En opinió de Salvador Cardús no es pot parlar d’“escassetat” de temps, sinó de la complexitat social, accelerada per l’ús de les xarxes socials. Potser no es treballen més hores, però la multitasca, la connexió contínua amb l’àmbit laboral (des de casa, mentre anem al metge, quan viatgem...) incrementa aquesta sensació de temps accelerat. Ens relacionem amb unes estructures socials que van ser vàlides fins al segle XX però que ja no ho són.

Acomodar l’organització social, indica Cardús, significa sobretot flexibilitat: no cal que tothom comenci a treballar a la mateixa hora –i el col·lapse que això suposa–, flexibilitzar també els horaris escolars. La rigidesa amb què la nostra societat s’organitza és pròpia de la industrialització, i ara constreny.

Es necessita temps perquè l’individu faci seu el món, sentir el món. El creixement i la innovació són positius, indiquen els experts, si són necessaris i no un fi en si mateixos. El debat sobre el temps, el plantejament d’una reforma horària ha arribat perquè la societat nota que li ha escapat de les mans i necessita reconquerir-lo i viure’l conforme a la seva mesura.

Cristina Sen, `Temps fugit', més que mai, La Vanguardia 27/02/2016