Drets Humans en l'època de la postveritat.

Resultat d'imatges de el roto torturas
El Roto

Moltes persones sostenen que els drets humans no els afecten perquè tenen molt poques o nul·les possibilitats de patir tortures. No haurien de confiar-se. Vivim en un món en crisi –alguns des del 2008; la majoria del planeta no coneix res més que pobresa i injustícia– que segueix sota l’ona expansiva de l’11-S, que va situar la seguretat per damunt d’altres drets. Seria necessària la reeducació ciutadana, inclosos els líders, per recordar que els drets humans inclouen aspectes que ens afecten cada dia, en la guerra o en la pau, en dictadura o en democràcia. Solament uns exemples: dret al treball, a l’educació, a la vivenda, a la igualtat davant la llei, a la no discriminació per sexe, raça, religió o nacionalitat, a la lliure expressió.

Ahir es va commemorar l’aniversari de l’aprovació de la Declaració Universal dels Drets Humans per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 1948. Cada 10 de desembre se celebra el Dia dels Drets Humans tot i que hi ha poca cosa a celebrar perquè vivim un retrocés alarmant.

George W. Bush va violar després de l’11-S diverses lleis internacionals impulsades i firmades pels EUA. Va incorporar la tortura i el tracte denigrant als detinguts com a part de la lluita contra Al-Qaida i els seus aliats; els va retirar de manera unilateral la condició de presoners protegits per la Convenció de Ginebra situant-los sota l’eufemisme de combatents enemics que permetia detencions sense judici ni assistència lletrada.

Barack Obama va posar fi a la tortura, però no a Guantánamo. La seva presidència deixa una estadística que no quadra amb la d’un premi Nobel de la pau. Ha multiplicat l’ús dels avions no tripulats (drons) per matar presumptes islamistes en zones de conflicte: l’Afganistan, el Pakistan, el Iemen o Somàlia. En les execucions extrajudicials no hi ha fiscal ni jutge ni defensor; una part decideix per tots. Els morts civils són danys col·laterals. L’Administració d’Obama en reconeix entre 64 i 116 en vuit anys; el Buró de Periodisme d’Investigació calcula que la xifra real està entre 492 i 1.077.

Tortura «útil»

Una recent enquesta encarregada pel Comitè Internacional de la Creu Roja en 16 països amb 17.000 entrevistes ofereix dades demolidores: el 46% dels nord-americans creuen que la tortura pot ser útil per extreure informació a un combatent enemic. El president electe,Donald Trump, ha defensat durant la campanya electoral l’ús del waterboarding (ofegament simulat). En la seva opinió, resulta efectiu.Trump sovint fa afirmacions sense aportar proves. No les necessita, les seves frases cotitzen alt en els titulars, siguin veritat o mentida.

Es parla molt de l’era de la postveritat en aquesta societat de la immediatesa fútil i l’espectacle. En un context de falsificació general de la política i del periodisme, en què les notícies falses i les teories de la conspiració tenen més ressò que els fets comprovats, els drets humans són la víctima preferent. Ho hem vist amb la crisi dels refugiats sirians i les informacions que els vinculaven als seus botxins i l’Estat Islàmic. N’hi ha prou amb un rumor per generar una opinió; dues opinions per impulsar les urnes a les opcions d’extrema dreta.

En comptes de parlar tant de postveritat hauríem d’anar més lluny i reconèixer que vivim en l’era de la postdemocràcia. Es manté l’embolcall, l’urna, els partits, però es buida de contingut.

Ciutadans aclaparats

Tot i comptar amb més informació que mai, el ciutadà està desinformat i aclaparat. L’excés és una altra manera de manipular. El periodisme professional és més necessari que mai perquè jerarquitza, comprova i contextualitza. La crisi del periodisme de pagament és un efecte de la crisi de la democràcia.

Sense controls, el poder se sent lliure de llançar tota mena de mentides, com la necessitat de renunciar a certes llibertats i a la privacitat en nom d’una seguretat més gran. Governs democràtics aproven lleis abusives, com la llei mordassa a Espanya, i els tribunals l’emparen. S’ha aconseguit incrustar en l’inconscient col·lectiu que la tortura només afecta els terroristes. No té res a veure amb nosaltres.

Malgrat tot, els nord-americans no són els més partidaris del tracte abusiu als detinguts. Els superen israelians, palestins i nigerians. En canvi, el 83% dels afganesos consideren un error la tortura; a Colòmbia, la xifra s’eleva al 85%. Els països que més han patit la violació sistèmica dels seus drets tenen una opinió més esperançadora. Potser la reeducació hauria d’arribar des de les víctimes, i prendre d’una vegada la veu dominant als botxins i als seus còmplices.

Ramón Lobo, Postdemocràcia sense drets humans, el periodico.cat 10/12/2016

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"